300 -encara que amb 4 ja fèiem

Si, confesso que ahir vaig anar a veure 300, la superproducció basada en el còmic homònim que relata la batalla de les Termòpiles de 300 soldats espartans davant les tropes perses del rei Xerxes.

No tinc paraules -bé si que en tinc- va ser horrorós. Torno a confessar-me: a part de les pel·lícules que fan progre i intel·lectual, també m'agraden les pel·lis d'herois i còmics flipats que salven el món i s'emporten la noia. No sóc cap gran lectora de còmics, però m'ho he passat bomba veient els X-men, l'Spiderman, els Batman, Hulk, Sin City i més que ara no em vénen al cap.

Però 300, 300 és una porqueria. Un rei amb una infantesa a base de xarop de bastó i l'educació d'un periquito de gàbia, decideix enfrontar-se a l'exèrcit persa, amb tropes de milers d'homes, només amb 299 garrulos catxes amb gallumbos i capa vermella.

Com que són més xulos que ningú, es posicionen a l'estret pas de les Termòpiles i allà es carreguen a tot quisqui que se'ls posi a davant. El rei persa, evidentment és una espècie de dragqueen, si és dolent també ha de ser maricón. Resisteixen com uns campions fins que un geperut els traeix i clar, llavors moren, però com uns herois, no com un sanguinaris.

Tot plegat em va semblar de la talla intel·lectual d'un panellet, i d'una poca humanitat que feia venir esgarrifances. Per no parlar dels moments que teòricament eren emotius i que a mi em feien venir ganes de riure. La factura, de tant que volia ser fidel al còmic es tornava ridícula... Podria seguir carregant-me-la molta estona, pero para abreviar el cuento, com diria el Sabina, que no disfruté,
que no vuelvo más.

Que no vuelvo más!!

Bestiari o The very best of Arigato

Hola Nina!!!!
Hi Hat, supera això, jejeje...

Palau de la Música

Si senyora, si senyor! Avui perpetrem el bolo de la setmana passada al Palau de la Música Catalana, tomaaaaaaa!

Pinta que serà un bon dia: m'acabo de treure les lleganyes i són dos quarts de dues, ahir vaig tenir sopar i vaig anar a dormir tard, però aquesta nit, per fi, he descansat.

Mentre em prenc un cafè amb llet vaig escribint aquest post i a fora fa solet. El dissabte al matí és un dels millors moments de la setmana (si no tens ressaca) i te l'has de dedicar a tu. Un cafetó acabadet de fer, voltar per casa despentinada amb barnús i fer-ho tot poc a poc, no hi ha cap pressa...i encantar-me, encantar-me molt.

Quan acabi de badar em faré una dutxeta i em vestiré pel concert i cap al Palau. Em fa gràcia, tu!! -Què fas aquesta tarda? -no mira, és que he quedat a les cinc per cantar al Palau de la Música.

Per cert, he dit que canto al Palau de la Música?

La iaia Conxita

Ahir es va morir la meva iaia Conxita. M'han demanat que llegeixi alguna cosa a la cerimònia, i m'he estat mirant textos dels poetes que em llegeixo tot sovint i no he trobat res per la iaia. Tot el que he vist és massa punxegut per llegir el dia del seu funeral. Al final, he recorregut a l'inevitable Llibre d'Absències del Martí i Pol, realment diu coses serenes i llimades d'arestes.
Per demà t'he triat aquest:

PARLEM DE TU

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
dels que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Una abraçada forta, allà on siguis.
Ta néta, A.

Ahir, bolo coralero

Ahir vaig tenir bolo amb la coral. Sort que s'acaba. Queden dos concerts i plego. Ja no em tornen a liar més. Ni Palaus de la Música ni Òpera de Sidney. SACABAT. I swear.

Va ser dur dur dur. Concert sardanero, sardanero. Públic d'enriquetes amb excés de laca. I jo allà, com un bolet, pensant què coi hi feia mentre anaven sortint de la meva boca paraules com "si en pàtria fe i amor segura estàs, oh pubilla creixent de Catalunya com floreixes avui tu granaràs".

Alguna coral s'ha plantejat cantar textos de Margarit, d'Àlex Susanna, o de Ferrater musicats per algú que no s'hagi mort fa 100 anys? És per allò d'adaptar-se als temps i saber que després de la Renaixença alguna cosa interessant també es va fer, en català. I no estic parlant d'horterades com fer el Ball de la Civada en versió jazz, que això també ho han hagut de patir les meves orelletes.

Aaaai vaig a recuperar-me...

Per fi, feina creativa!!

Últimament estic contenta amb una part de la meva feina. Sóc tècnica itinerant i tinc tres feines diferents, tres telèfons que encara no em sé, tres ordinadors i un portàtil, tres polítics diferents que em manen i diarrea mental al cub, bastant sovint.

La part positiva és que com que treballo a tres llocs, tinc més probabilitats (33,33333%) que alguna de les coses que faig m'omplin.

Al gra. Deixant de banda la feina de publicacions del Consorci i la feina de bojos i el gran estoïcisme que desenvolupo a Matadepera (això es mereix un post a part, l'escriuré algun dia que torni de meditació trascendental, sinó farà pupa), a Sant Quirze m'ho passo bé.

Si si, ahir ho pensava: he parit un itinerari entre històric i cultural pel casc urbà de Sant Quirze -que déu n'hi do si està fet pols- amb el pretext de l'obra pictòrica d'un pintor que hi va nèixer, un tal Joan Vila-Puig. Abans d'aterrissar al Vallès Occidental no havia ni sentit a parlar mai d'aquest senyor, i realment ha estat una descoberta interessant.

Doncs bé, que per muntar tot aquest tinglado em vaig haver de reunir amb el fill de l'artista, que deu tenir més de 80 tacos, amb el grup d'història local ... uns personatges molt autèntics, sense mesura del temps, però molt autèntics.

Fa dies tinc el text redactat, i a la gent que li he passat per revisió no m'han tocat ni una coma. Això em tranquilitza, perquè quan em remenen els meus textos m'ho acostumo a prendre bastant de canto. Però no només això, sinó que tothom m'ha dit que està molt bé i -paraules textuals- "amb aquest redactat sembla que Sant Quirze sigui la bomba".

No dubtava de la meva capacitat de tergiversar la realitat de través del verb, però en aquest cas no l'he tergiversat sinó que l'he embolicat amb paper de regal. Els carrers i les cases i els parcs són els mateixos, però després de fer l'itinerari s'han tornat especials. Per mi també.

El millor de tot és que ho he fet en hores de feina, i per mi això és una satisfacció total. Llàstima que només hi vagi els dijous.