El vent d'on bufa

Ja som a l'equador del pont del dia del treball, i ja és curiós que el dia abans no treballi ni déu (jo inclosa). De moment, un parell de dies ben aprofitats, d'aquells que no et fan sentir culpable perquè t'has llevat a les tres i has engegat el matí a tomarpelsac-uhmmm-però-que bé-s'estava-al llitet. De moment els dos que encara ens queden per davant els tinc sense plans, excepte pel dinar de nenes d'avui.

Els plans no volen presses, es fan sols, només cal treure el dit i mirar d'on bufa el vent. Aquesta teoria, una mica exhasperant, et pot relegar a una incrustació inclús fusió amb el sofà o et pot sumir en la voràgine activista, que en el meu cas sempre es tradueix en anar com una boja per l'A7 amunt i avall.

Tenim que a la mitja part del pont he: visitat la family, comprat menjar del bo a l'Arigato que últimament vomita, netejat el cotxe per dins i per fora, anat a un concert del Chano Domínguez Trio (quin flipe!), tancat un parell de bars, arribat sencera a casa, obert els ulls amb una ressaca acceptable, dinat de collons, fet cafès amb les nenes, vist només una peli horrible però molt horrible (el Tirant del puto Vicente Aranda, coses de mon pare), dormit bé i esmorzat en calma escrivint aquest post.

To be continued dimecres. Vaig a veure d'on bufa avui.

La Rosita de Tarragona

Aquest matí mentre anava a la feina el Bassas deia que a Tarragona es va esgotar a Rosita en un cap de setmana. Ahir, ni rastre de Rosita per Tàrraco.

La Rosita és una nova cervesa artesana feta a Tarragona, però també és una amiga que ha emigrat a Tàrraco circumstancialment i provisionalment (subratllant el provisionalment, jeje) a viure-hi.

La guasa està servida. La Rosita de Tàrraco ja mai més serà el que era... se m'acudeix molta broma fàcil, però no la posaré aquí...poseu-les vosaltres als comments.

Bueno va si, només una (aghhhh no puc fer-hi res se me'n van els dits al teclat)
-La Rosita està calenta, me la pots canviar?

Una abraçada ;-)

Professionals de les fires

He estat tres dies molt liada, hem estat muntant festivals de l'humor al SITC (saló internacional de turisme de Catalunya, per als neòfits). Avui, per fi em toca descans i em puc dedicar al que realment és important.

Aquests dos dies he passat angúnia de veure els jubilats professionals de les fires. Al nostre estand hi han anat fent presentacions, totes amb aperitiu, tapetes o copeta de cava, o les tres coses alhora. El dijous, amb l'aperitiu d'inauguració -que el van fer els Cuina Vallès i que va estar de conya- hi va haver un moment que els cambrers no podien sortir del magatzem. Els jubilats en qüestió els assaltaven a la porta i els rampinyaven tot el que podien de les safates. Les gambes de tres en tres, i a l'altra mà una copa de capa ja oliosa. S'apalancaven els plats sobre els mostradors per poder menjar més ràpid, tacant-nos les publicacions...

Ahir va ser exactament el mateix, i hi havia jubilats que repetien. Eren les mateixes cares i tenien la mateixa gana, o més.

Deixant a part l'espectacle grotesc, em plantejo que ho devem estar fent molt malament en aquest país per permetre que la gent gran sobrevisqui amb unes pensions tan miserables. Algunes actituds d'ahir eren de desesperació, a mi em va fer posar la pell de gallina.

Per sort, victòria convenient

Dijous tenia apuntat a l'agenda que havia d'anar a un curs amb el títol Tècniques i eines per a l'optimització de pàgines web. La cosa pintava dura, tenint en compte que durava 4 hores i acabava a les 8 del vespre. Dijous al matí vaig tenir mil temptacions de no anar-hi, tenia un munt de feina per acabar, a 2/4 de 9 tenia classe de cant, uff! tot plegat em feia una mandra supina.

Aquella veueta que tots portem dins la closca m'anava dient -Rituslee fes un esforç (bé, en realitat no deia Rituslee, juas, juas, vès ara m'he fet gràcia...). Això, que tot el matí vaig tenir una batalla entre el meu cantó perru i el meu cantó responsable: excuses vs. conveniència.

El títol del post dóna unes quantes pistes: va guanyar la Sra. Conveniència -que és de dretes- a la tanda de penals, gairebé quan la Sra. Excuses -que és de Lleida- ja tenia coll avall el primer lloc al podium.

El curs em va fer adonar que internèticament(?) sóc una ignorant absoluta. Dijous vaig acabar d'entendre entre d'altres coses, què és el page rank, perquè serveix, la importància d'escollir un bon metatag i sobretot que Google és omnipotent i que com al soci, no se li pot enganyar (sic).

Vaig descobrir l'eina potentíssima que és Google Analyitics i vaig flipar, contínuament durant 4 hores i mitja (l'última mitja hora amb allau de preguntes al pobre ponent) sobre aquest nou món de possibilitats que m'acabaven de plantar davant dels morros.

Ja he aplicat algunes tècniques als webs que gestiono a la feina i al blog. Encara no sé qui sóc, però ara ja sé d'on veniu vosaltres.

De la misèria feta art (i no és cap elogi)

Aquesta setmana santa no hem marxat del poble, ni a esquiar, ni capital europea ni res de res. No sé ben bé perquè però no ha vingut de gust. Per compensar-ho, ens estem cultivant ment i estòmac fent-nos un fart de consumir cultura i menjant molt i molt bé.

Dijous vam anar al teatre. Va ser una decisió llampec d'aquelles que el migdia abans mires la cartellera de cine que no acaba de convèncer i optes per l'alternativa d'històries de carn i ossos en comptes de cel·luloide.

Em va cridar l'atènció que al TNC i feien una obra de Harold Pinter. Haviem aprofundit una mica sobre aquest senyor a English Drama, a la universitat i recordava que m'havia interessat la seva manera de plantejar les històries. Crec que vam llegir The birthday party.

Al TNC hi feien Tornar a casa, The homecoming. Vam quedar amb el pèls de punta. Res a dir sobre la interpretació dels actors, va ser excel·lent. Res a dir sobre la direcció i la posada en escena, aconseguia el que pretenia. Res a dir sobre el text, efectiu a més no poder. Però quin text, my god! Des del primer minut fins a l'últim quedaves engolit per una tensió i una angoixa insuportables. Els personatges no es parlaven, s'escopien les paraules. Tota la història estava impregnada de l'ambiguitat entre el que es deia i el que realment es volia dir. Cap paraula, cap gest era innocent. Els personatges adquirien poc a poc uns rols primitius, deshumanitzats i mancats de tot sentiment que no fos la por i l'instint animal.

No entro en detalls argumentals per si algú vol anar a veure-la.

Vaig sortir amb la certesa que m'havien agredit el cervell. Realment s'ha d'estar al fons del pou per arribar a escriure una obra així. Però és més, voler compartir aquest fons del pou que no planteja ni cura ni redempció possible, és sinònim d'agressió a l'espectador. I jo ja n'estic farta de pagar 24€ perquè em tirin merda a sobre. Hòstia, és que ets sents cornuda pagant les copes al Pinter.

Ho Femme Fatale

Ei noies, realment no sé si alguna de vosaltres em llegeix, o que... en fi, que després de tants divendres a la Gaviota parlant-ne, podriem començar a posar fil a l'agulla amb el tema de la festa Ho Femme Fatale. Jo en faig 30 d'aquí a dos mesos, i no vull una farra a misses dites, so...

Hauriem d'anar pensant-hi, no? Qui, on, quan, perquè, què beurem, què menjarem, qui posarà la música... La única cosa que tinc clara és que jo m'encarrego de les samarretes! Seran guapíssimes.

Vaaaa nenes, que serà brutal i que 30 anys només es fan un cop a la vida (per sort).

Una abraçada a tothom qui a aquestes alçades, també ho faci fatale.

De bèstia a home en 2 hores

Dissabte em vaig llevar a Tarragona amb ressaca. Divendres vam fer una sortida onlygirls, d'aquelles que acabes demanant "Brindo por las mujeres" de los Rodríguez al dj i, el molt animal, la posa. Al matí brindava per tots el gelocatils del món, però vaig riure molt i ballar més. Feia temps que estava molt sèria, massa, i em va anar bé sortir.

Al vespre hi havia un concert d'un tal Joan Colomo (yo me lo guiso yo me lo como) i de l'Adrià Puntí. La pose de "que alternativo soy" del primer, es va esfumar de les neurones del respectable quan va sortir el Puntí a l'escenari.

Va entrar fet un animal, amb totes les lletres. Quin paio! Durant quatre o cinc cançons el tio no va ni dirigir-se al públic, ni tan sols mirar-lo, cap concessió mentre es posava al piano i en treia sons meravellosos. Si agafava la guitarra estripava. Hi havia una energia desbordada tal que en alguns moments espantava i tot.

Però ai! la cordeta de la guitarreta va dir prou i es va trencar i el senyor Animal Puntí es va veure obligat a reprendre l'actuació amb el piano, i -oh miracle- se'n va adonar més que mai que tenia un públic entre flipat i expectant que se l'havia estat escoltant des del principi. Allí va començar a aparèixer l'home. L'actuació va fer un crescendo d'una hora de regal, quan semblava que tot s'havia acabat en una corda d'acer massa tensa.

No l'havia vist mai en directe, a aquest Puntí. Si aconseguiu amansir-lo i no teniu por de les feres, aneu a sentir-lo. És autènticament salvatge i tendre.