VidesPerres

Liquidant setembres

2008-10-01T18:48:00.004+01:00

I ara, què en queda de les col·leccions en fascicles de "abanicos en miniatura" o de "veleros históricos"?
Què en queda de l'alta al gimnàs que encara no t'has dignat a trepitjar?
Què en queda del triple bon propòsit cíclic de fer dieta, estulviar i deixar de fumar d'una putavegada?
Eh, què en queda?

No m'agraden els setembres. Són mesos de fireta. D'ocupar-se per no preocupar-se.

Per sort, tenim tot un octubre d'introspecció per davant.

I ara vaig a fer un volt, circular -per descomptat.
I ara, què en queda de les col·leccions en fascicles de "abanicos en miniatura" o de "veleros históricos"?

Batman, pura filosofia

2008-08-27T07:38:00.002+01:00

Encara que ho pugui semblar, aquest no és un títol irònic.
Sempre m'ha fascinat el ratpenat justicier convertit en heroi, molt al seu pesar. És un heroi fosc, turmentat, però exerceix la lluita contra el mal, encara que això li reporti una relació més d'odi que d'amor amb la resta de la societat.

De l'última películ·la El caballero oscuro em quedo amb aquesta perla del Joker (la tradueixo al català, i de memòria):

"No sóc un monstre, només vaig un pas per davant"

Extrema pujolitis

2008-07-25T12:52:00.006+01:00

Ja fa més d’un any que em rondaven els 30. I això, ja és una edat, sembla. No sé si em van venir molt de canto, el que si és cert és que (don’t look back in anger) les coses han canviat molt però molt a la meva vida. Els tres eixos bàsics parella-casa-feina, tots tres (!) són diferents que els del 07/2007.

Ara, rellegint posts antics d’aquest blog que últimament costa d’actualitzar -i no per falta de motius ni ganes d’escriure- veig que un dels símptomes clars i evidents del gir vital de l’últim any el vaig batejar amb el nom de pujolitis.

Una cosa així com que de cop t’adones que encara pots. Que hi ha altres coses que ni sospitaves que et podien fer feliç. Que les etapes nocturnes s’han cremat i que ja han aportat tot el que podien aportar. I que intentar allargar-les era caure en una profunda apatia de la qual ja començaves a evidenciar-ne els símptomes. Si diuen que el rostre és el mirall de l’ànima, només cal mirar-se en algunes fotos per constatar-ho.

Amb la perspectiva de tres dècades a la consciència, m’ofegava en pensar les coses que encara em faltaven per tastar i per aprendre. De fet, aquesta és una sensació que no m’abandona. I vaig ràpid, juro que vaig ràpid, però no dono a l’abast.

Durant l’any, n’he anat explicant unes quantes. Que si m’han regalat una bici de muntanya, que si m’he passat l’hivern esquiant fons, travessia i algun dia -quan m’han deixat- he retornat a la pista, que si he après a escalar una miqueta, que si el barranc del Llech, que si els Carros de Foc i el Puigmal amb esquís i sense...i blablabla i tot experiències molt xules i aprenent molt de tot plegat.

Però el 19 de juny de 2008 la pujolitis va arribar al seu nivell més extrem. Jo, la senyora Rituslee per servir-los va emular el Molt Honorable el dia que va anunciar als quatre vents que es presentava a la reelecció, des de 3400 metres i picu. L’única diferència és que jo, la senyora Rituslee vaig pujar a l’Aneto amb esquís i per Aigualluts.

I vaig baixar-lo esquiant. Sisisisisi, esquiant el dia 19 de juny amb més de dos metres de neu, 30º C de temperatura a nivell del mar i un dia claríssim. La pujada és dureta, per llarga. Però la baixada... indescriptible, vaig ser conscient en algun moment de què és la felicitat absoluta.

I com que és indescriptible, us ho ensenyo amb quatre fotos, apalis.

El corrector del Word és traissioneru (I)

2008-05-28T18:09:00.004+01:00

11.12 h. del matí, avinguda Diagonal amb Balmes. Faig tard, haig de ser a un funeral a les 11.30 i els semàfors m'estan fent la vida impossible. Giro el cap i veig un autobús ple de gent aliena a l'anunci que barroerament passegen conjuntament per la ciutat. Faig tard però perdo 1 minut més (ja no ve d'aquí) per fer una foto quan veig/llegeixo això:

Algú hauria de dir al senyor Clickseguros i als sàpatres publicistes redactors d'aquest anunci:

1. Que mai et pots refiar completament de les màquines (Aish!)

2. Que el corrector del word és traissioneru perquè sí

i 3. Que els pobrets correctors -els de carn i ossos, vull dir- també s'han de guanyar la vida

A no ser que entenem segur com a adjectiu i el teu cotxe tingui una autoestima pels núvols i estigui encantat d'haver-se conegut.

(-Nonononono, que em sembla que volien dir seguru... Publicitat i relacions públiques, quina gran carrera! Rituslee dixit).

Dèiem

2008-05-07T16:30:00.003+01:00

Entre mobles vells però ben fora de lloc, fa uns dies tenia una conversa extralaboral amb un amic i company de feina esporàdic amb qui estic forjant, colze a colze, i gràcies a aquest blog una llegenda entre gerents i jefecillus vàrius.

Dèiem que passem de la trentena -alguns més de llarg que d'altres- i que continuem vivint en la circumstancialitat de les tauletes Gründtal de ca n'Ikea a 12 eurus. La capseta de mistos del meu exili era per estar-hi de pas i ho continua sent, tres (!) anys i mig després

Dèiem que potser que ja n'hi ha prou, però que ara torna a tocar això d'obrir i tancar caixes de llibres que van amunt i avall, de portar sempre el raspall de dents al bolso i unes calcetes i una samarreta netes al cotxe. De viure, de fet, al cotxe i de no trobar mai el moment per treure-li la pols. Ja ho sé que deia Margarit que "trist el qui mai no ha perdut per amor una casa" i que aquesta és una màxima que me la podria gravar a mode d'epitafi m. [LC] [FLL] Inscripció sepulcral al paraxocs del meu Polo, al costat de l'adhesiu del burro català.

Dèiem que la vida és molt perra però que moltes vegades ens fa riure, i que sort en tenim de pensar molt, però que a vegades també cal parlar i entendre'ns i que... tranquil, que és provisional, encara.

Busqueu culpables? aquí el teniu

2008-04-16T18:18:00.007+01:00

...aquest és el responsable del meu silenci. Però també és l'excusa perfecta per ocupar una casa caticacs en un lloc caticacs durant un mes i mig perlumenus.

Faig un favor a una amiga cuidant-li la bèstia, i aprofito per fer una temporadeta de vacances d'exili a la caixa de mistos.

Però no tinc connexió a internet ni biblioteca propera... ningú no és perfecte.

Sóc més lluny que estimar-te

2008-03-07T21:58:00.005Z

Fa uns dies em deia l'amic Perdedor que moltes cançons parlen de tu. Una frase et retrata. Una frase, en un context que segurament no té res a veure amb el teu estat vital, la clava. L'art, quan és autèntic, et permet identificar-te en la creació d'un altre i aquesta recreació ja no pertany a l'altre, que ja és teva.

Avui a la tarda feia l'última pujada del dia amb els esquís de muntanya, després d'haver esquiat fons tot el matí. Quan faig esforços d'aquests, per no agobiar-me desperto un mecanisme de pensament evasiu curiós. El meu cap es converteix en una espècie de juke-box de cançons-bucle. Avui la moneda ha servit per activar una estona de Calamaro i una estona de Miguel Poveda cantant poetes catalans. Ferrater em pot i l'he repetit fins al cim, com un tantra.

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. (...)

Aquests són els versos més macabrament preciosos que mai has llegit.

2008-03-05T07:22:00.002Z

Després de veure la cara de psicòpata del Tomàs Molina anunciant la nevada que està caient al Pirineu, em començo a posar nerviosa només de pensar que ja puc abandonar arnés, mosquetons i màniga curta de diumenge per samarreta tèrmica polarín i gore-tex de divendres. I és que quin país de bojos, que al final de la setmana estàs a vint graus i al cap de cinc dies Port del Comte a -12... sort que vaig equipada.
Aquest nit ja m'ha costat dormir. Divendres a esquiar, peti qui peti!

La justa mesura

2008-02-25T16:54:00.004Z

La passada i l'anterior han estat setmanetes d'emocions fortes. Com que sóc dona d'impulsos -o això diuen- últimament necessito desimpulsar-me d'alguna manera i aquest cap de setmana ha estat fent la volta llarga del Camí Moliner. Tinc una bici nova que va mooolt bé però que no eximeix de pedalar. Ahir l'estrenava i em feia molta il·lusió, com quan era petita. La volta era trencacames com totes les voltes llargues pels voltants de Matadepera. Aquesta feia 46 Km. de puja-baixa sense parar. Un parell d'avituallaments i un dinar al pavelló del poble quan acabaves.
Estic contenta perquè encara que sóc una mica petardo a les baixades -encara tinc por i no domino la màquina- a les pujades vaig fent al meu ritme però pràcticament sense parar. Encara haig d'acabar de trobar la justa mesura a això d'anar amb bici. Bé, a això i a tantes altres coses a la vida.

Entrada suprimida i el perquè de tot plegat.

2008-02-22T13:49:00.004Z

Nois, noies, entrada suprimida. No vull ocasionar confusions. Això era entertainment. A vegades peco de mirar-me massa el melic i estar encantada de conèixe'm, i a vegades m'excedeixo en la meva autocomplaença literària.
Comentaristes, gràcies pels vostres comments. Us contestaré a casa vostra, en tot cas.
Res més. Demà més.

Rituslee (en un exàmen de conciència i responsabilitat).

Tour de force amb exili forçós

2008-02-16T17:53:00.002Z

Dotze dies sense Ella i uns quants més sense escriure. Però tinc excuses, vull dir que ho puc explicar i, com que això és casa meva i aquí escric el què em dóna la gana, doncs ara mateix em disculpo amb els meus arguments perrus. Va por ustedes: Aquestes últimes setmanes han estat una marató, un tour de force vital. Amb final raonablement feliç. I ja està. I em direu, doncs quins arguments més pobres. I jo us diré que sí, però que avui, no tinc temps per explicar tots els capítols. Tinc mitja hora per refer la bossa i marxar a esquiar.

Ho tinc tot al cap, sujuru que ho tinc toooooot al cap. I la setmana que ve tindré una mica més de temps. I no em renyeu que m'ho prenc en sèrio i acabo escrivint aquests posts infectes. I demano disculpes.

12 dies sense Ella

2008-01-16T17:14:00.000Z

La molt bandarra va decidir marxar i no dir-me on anava. Vaig arribar al pis, després de quatre dies de festa. Sempre ho he fet això de deixar-la sola, i Ella sempre torna. Sap com administrar-se el menjar i l'aigua neta, que li deixo en excés, per si de cas la meva absència s'allarga...últimament no sé mai a quin llit acabaré caient morta.

El dissabte va ser l'últim dia que ens vam veure, molt d'hora al matí, perquè jo pujava a esquiar amb la maleta-de-tots-els-plans-possibles feta. Diumenge acabava l'any, i vaig dormir a CASA. El sopar, francament, poc memorable. L'endemà tornava a agafar el cotxe per anar a fer una volta amb la bici de muntanya -putus pedals fixes, porto les cames plenes de trompades de les bones- i a la tarda després de pujar una muntanyeta tornava a conduïr fins a casa d'uns amics, que viuen lluny i que em convidaven a sopar. Se'm va fer tard i feia mandra tornar a dormir a l'exili. Vaig pensar que Ella feia 3 dies que no em veia, però que tenia menjar suficient.
Pot esperar fins demà - vaig pensar.

Dimarts vaig treballar tot el matí i, tardet cap al migdia, per fi arribava al pis. I Ella no hi era. Vaig tenir un mal pressentiment, però em vaig autoconvèncer que tornaria al vespre. I no, no va tornar.

He estat 12 dies entrant per la porta i trobant-la a faltar. Rebre l'sms de la veïna, dient-me que l'havia vista voltant per les teulades, ha estat la millor notícia que he tingut del que portem d'any.

Va arribar bruta i prima. Ara, però, no me la trec de sobre.
M'encantaria poder saber què ha estat fent tots aquests dies.
No m'ho vol dir, la molt perra.

Paris at night

2008-01-11T15:19:00.000Z

Trois allumettes, une à une allumées dans la nuit
La première pour voir ton visage tout entier
La seconde pour voir tes yeux
La dernière pour voir ta bouche
et l'obscurité toute entière pour me rappeler tout cela
en te serrant dans mes bras.

Això no és meu, ja ma'gradaria! És de Jacques Prévert, però ara ja és una mica meu, també.

Precioses paraules per començar un any.

Deures fets

2007-12-22T08:50:00.000Z

El senyor Perdi em passa un meme i jo, que sóc més xula que ningú, n'hi responc dos.

Aquí va el primer:

M'agrada que em facin:
1.- riure
2.- l'esmorzar, amb croissants i cafè amb llet i suc de taronja
3.- massatges als peus
4.- el sopar, amb un bon vinet i foie i pernilet 5J
5.- sorpreses xules d'aquelles que no m'espero

M'agrada fer:
1.- espaguetis al pesto amb mooolt de parmesà
2.- exercici per esbravar-me
3.- una estona de mandrotes abans de llevar-me
4.- bona olor
5.- sorpreses xules d'aquelles que no t'esperes

i el segon:

1.Quan temps portes com a blocaire?des del 07/06/06, vaig començar a escriure el blog l'endemà d'haver sobreviscut el dia de la bèstia

2. Com vas saber l'existència dels blogs?
La meva cunyada (la de fa una legislatura) em va ensenyar el seu i em va flipar la idea. Vaig començar a remenar i llegir per alguns blogs i vaig pensar que jo també volia publicar, perquè de fet, escriure ja escrivia, però no ho sabia massa gent.

3. Digues 5 blogs que segueixes diàriament.
Cada dia que entro passejo per can Clint, can Puji, can Perdi, can ZincPiritione i últimament em passo bastant per ca l'Hisenda Lesseps.

4. Ets lector anònim d'algun bloc?
Sí, probablement del teu, però pensa que jo a tu et tinc controlat amb el Google Analytics...

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.
Tots els Incondicionals més algun que no diré, que sinó ja no en seria lectora anònima i hauria de rectificar la pregunta 4.

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?
Buah, això està xupat: Amb la Hisenda Lesseps (que ja ho tenim molt entrenat) amb la Reusenca (que em sembla que ens entendriem), amb en Clint (que m'agrada molt que li agradi la música que li agrada) amb en Charlie (que entre gintònic i gintònic parlariem dels nostres gats) i amb en Perdi (que ens fan riure les mateixes coses). Però tots junts, eh?

7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
Ostres, és que jo amb tres alhora em faria un lio... aquest té blog? Doncs amb aquest, que val per tres, quin tros d'home més sexi!

8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?
Cada 5 minuts, a vegades cada 4... Si, si i si.

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?
No entenc la pregunta. Clar que sí, sinó ni l'escriuria ni publicaria i probablement ja l'hauria esborrat.

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest meme.
Mira, li tocarà el rebre a Il Barbone Siciliano, que fa molt temps que no diu res de res, a l'Intelecte que segur que em fa riure amb alguna resposta enginyosa tipuspimiespàmies (ja ens entenem ell i jo) i potser potser... potser a la Hisenda com a novatada blogera.
Apalis xatos, ja estareu entretinguts una estoneta. No m'ho tingueu en compte.

nonevanonevanonevanonevanoneva

2007-12-13T16:50:00.000Z

Tinc el dia de festa reservat, tinc unes botes noves Salomon Idol8 que molen caticacs, tinc els esquís encerats, fa dies que somio en pistes blanques immaculades...Algú em pot explicar

PERQUÈ NO NEVA?!!?
A mode de venjança (o d'il·lusió) aquí va la primera enfarinada a can VidesPerres:

*********************************************
*********************************************

*********************************************
··············································································
ºººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººº

+++++++++++++++++++++++++++++++++++

********************************************
********************************************
********************************************

··············································································
ºººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººººº
+++++++++++++++++++++++++++++++++++
********************************************
********************************************
********************************************
Que n'aprenguin. Hombreyá.

i malgrat tot...(pont mirant enrere)

2007-12-09T11:50:00.000Z

Últim dia de pont i m'he llevat tard, sola i a l'exili. Malgrat tot, és un bon dia per escriure. Primera alegria -en silenci- del dia: la R., a partir d'ara la H.L. ha obert una altra caseta virtual. M'ho ha dit per mail i demanant perdó (ella és així) i jo he rigut i m'hi he passejat, i hi he trobat unes quantes perles que m'han emocionat moltíssim. Gràcies a tu H.L. per parlar el mateix llenguatge.

Dissabte em desperto a CASA en majúscules capitals. És l'únic lloc del món on m'obligo a llevar-me encara que no tingui res a fer en tot el matí. Allà vull ser-hi, desperta i conscient. Sovint em costa compartir-me i, allà hi tinc un camp d'entrenament. Abans de la tarda marxo. El cos em demana pujar muntanyes, suar, esbravar-me, contemplar cels vermells i liles.

La comunicació sense interferències és possible, encara que a vegades costi coincidir en l'espai i el temps. Divendres passo la tarda i la nit amb dues incondicionals de Sunset Lonely. Una cosa tan senzilla com preparar un sopar es pot convertir en un acte de comunicació, intens, divertit, honest i sincer. La punyetera de la H.L. ho explica millor a casa seva. A partir d'ara m'obligaré a escriure ben ràpid sobre els actes socials que compartim, que sinó em robarà els motius de post i avui en dia, tal i com estan les coses, van ben escassos... hombreyá!

Dijous toca repte. Aquest mes tindré bici nova. Com els nens. Abans de tenir-la vull estar segura que m'agradarà anar-hi. I ho provo una altra vegada. I m'agrada. Faig 45 quilòmetres i em fan mal el cul i les cames. Però m'ho passo realment bé. Deu ser que vaig ben acompanyada.

Malgrat tot, avui és un bon dia per escriure.
Viure, malgrat tot, és una bona notícia.

Post al Sr. veí altruïsta

2007-11-26T17:46:00.000Z

Em veig obligada a dedicar aquest post a aquest veí anònim i enrollat que no ha posat clau al seu wi-fi i que paga religiosament la factura que li envia el senyor Jazztel. Funciona a estones, tot s'ha de dir... només hi ha una ratlleta de cobertura i a vegades cap. Però quan funciona, funciona!! I escolta, què vols que et digui, prefereixo estar a casa apuntant amb el portàtil cap a totes bandes a veure si pillo senyal d'estranquis que baixar a la biblioteca.

A la biblioteca s'hi barregen molts conceptes que no em deixen concentrar per escriure i que a més em fan mooolta mandra:

1. El pitjor: el temps és limitat si no vas amb portàtil. I a sobre tenen horaris, quina barra! Des d'aquí reclamo una biblioteca tipus 7 eleven al poble ja mateix!

2. T'incomuniquen! has d'apagar el mòbil. Si et truquen i contestes ve un bibliotecari d'aquells amb cara de marejat (tots fan cara de marejats, us hi heu fixat?) i et fot bronca, per parlar fluixet fluixet per telèfon.. ningú li ha dit que ell fa més soroll que tu mentre et diu que callis amb cara de fàstic?

3. Preparació: anar a la biblioteca implica sortir al carrer i jo sóc una presumida -un dia d'aquests ja escriuré un post sobre això- amb la qual cosa perdo mitja hora abans de sortir per vestir-me, pentinar-me perfumar-me i posar-me crema a les mans. Ep, però una mica desarreglada, eh? sense que es noti que el resultat final comporta haver estat perdent el temps més de mitja hora ...

4. Estar envoltada de tants llibres que mai tindré temps de llegir i de tanta música que mai tindré temps d'interioritzar m'angoixa, i llavors és quan els agafo de tres en tres. Després em passa el termini de préstec i m'oblido de tornar-los, no me'ls he llegit tots i m'ho passo fatal donant excuses pel retard al bibliotecari que fa cara de marejat.

PEr tot això i per molts més motius que ara mateix no em vénen al cap és un plaer escriure des de casa, despentinada, amb una tassa de tè al costat (avui ja he pres massa cafès) i l'Stan Getz sonant de fons. Per celebrar-ho em fumaré un cigarro de més, a la salut del Sr. Veí enrollat.

Ei gràcies de veritat. Només et demanaria, veí desconegut, que no se t'acudís de prèmer el botonet del router mentre escric aquest post.

Stones, versió íntima

2007-11-11T10:58:00.000Z

Va ser en el mateix moment de marcar aquell número de telèfon que vaig saber que allò ja no tenia aturador. Sonava Simpathy for the devil i em vaig quedar sola en un estadi olímpic ple de gent. Sóc impulsiva. No podia distingir si hi havia algú a l'altra banda del telèfon escoltant, i no vaig dir res. No calia. Aquella, no era una simple trucada, era tota una declaració d'intencions.
Benvinguda incertesa, Pleased to meet you / hope you guess my name.

Carpetes vitals

2007-10-29T17:50:00.000Z

Ara fa uns dies vaig tornar a muntar el PC vell a l'estudi, i encara que és una tartaneta immensa (gairebé) mai falla. Allà dins, hi ha un munt de fotos dels tres últims anys que em vaig entretenir a mirar, classificar i ordenar en carpetes gairebé tota la tarda.

Ho podriem resumir en tres grans subgrups: la carpeta "sopars a ca la gent" i la carpeta"gent sopant a casa". A aquestes cal afegir-hi tres viatges, i alguna sortida de cap de setmana. Ah si, i la carpeta i "X'periments", on hi han anat a parar totes les composicions inclassificables, amb gat o sense, que he fotografiat en els meus moments inspirats, sense tenir massa idea de com funciona la càmera més enllà de l'automàtic... però aquesta no compta.

Em torno a mirar el nom de les carpetes i penso per mi mateixa que no m'hauria imaginat mai fent aquesta reflexió. Han passat tres anys i només hi ha tres carpetes.

Riure

2007-10-24T17:51:00.000+01:00

Dissabte vaig pujar el Pedraforca amb uns amics. Ja ho sé, fa un mes que no escric i ja torno a explicar batalletes, i en podria explicar unes quantes, perquè pràcticament no hi ha hagut cap de setmana sense sortida a la muntanya (estic dispersa, sóc a la biblioteca i no em concentro. Em falta una tassa de cafè i un paquet de tabac, així s'escriuen millor els post.). Retorno al què deia.

Dissabte vaig pujar al Pedraforca i després el vaig baixar (obvi, sinó encara seria allà i no a la biblioteca desconcentrada intentant escriure això que escric). Feia molts anys que l'havia fet, el Pedra, ben bé 15 o 16, i recordava la grimpada final com una aventura, però no recordava la baixada per la tartera com a cap cosa especial.

Vam baixar corrent, cridant, caient de cul de tant en tant, i jo no podia parar de riure. Els mirava a ells com baixaven, com queien i com cridaven i m'agafaven encara més ganes de riure. Quina sensació més xula, baixar corrent d'una muntanya i riure.

Feia temps que no reia tant.

Avui m'he trobat un ram de roses grogues al correu i he rigut (fluixet i cap endins perquè continuo a la biblioteca). I no, això no significa que hagi deixat de ser intolerant amb tot allò que deia fa un mes. Em mantinc ferma en les meves conviccions, manies i instransigències tanta estona com faci falta, però si em fan riure... si em fan riure perdo els principis i a vegades els finals.

I m'ha quedat clar que no teniu cap problema amb mirar-me el cul. Això m'ha quedat clar.

I me'n vaig que em fan fora de la biblioteca i hi ha un senyor que espera amb cara d'emprenyat.

Per sortir del pas

2007-10-24T17:44:00.000+01:00

Si, si, ja ho sé. Fa més d'un mes que he abandonat el blog. No és culpa meva (bé, només una mica) és culpa dels senyors del telèfon que són uns careros. Mirant i remirant factures, un dia vaig arribar a la conclusió que pel servei que donaven cobraven massa. I això, adéu ADSL. Adéu blog actualitzat amb regularitat. No ho faré més. A partir d'ara mateix escriuré des de la biblioteca. Em reclamen posts per totes bandes. Gràcies supporters.

Seré intolerant

2007-09-22T17:44:00.000+01:00

Sí sí, intolerant. Amb els que em regalin roses grogues. Amb els que m'enviin abraçades de tieta per sms. Amb els que demanin vi de la casa per sopar. Amb els que monologuin i no escoltin. Amb els que portin calça curta i sabates amb mitjons (posa't unes sandàlies, per déu!). Amb els que no em mirin als ulls quan els parlo. Amb els que no em mirin el cul quan em giro. Amb els que no apreciin el bon menjar. Amb els que no entenguin Ferrater. Amb els que no vibrin amb la veu d'Ella F. Amb els que no estimin les meves bèsties. Amb els que no sàpiguen tractar-me quan estic neura. Amb els que s'escandalitzin per quant m'han costat aquestes sabates. Amb els que no plorin veient Million Dollar Baby. Amb els que no entenguin què em fa sentir viva.

Reset

2007-09-18T16:13:00.000+01:00

Tots els setembres em posen a prova i aquest del 2007, en concret, de manera especial.

He passat un estiu molt fora de mi i de les meves rutines. Tornar al pis no ha estat fàcil però tampoc ho hagués estat quedar-me en un agost perpetuat.

Encaro aquest curs amb una nova situació i moltes perspectives. Encara em miro a mi mateixa amb cara incrèdula, no deixo de descobrir-me.

Assumeixo l'exili una temporada més, encara que no sigui la sortida còmoda. Hi ha coses, persones, situacions que em fan sentir més incòmoda. A aquestes alçades, ja no ve d'un any, ni de dos.

Reprenc les classes de cant, amb dos bolos a la vista del grup d'un amic que m'ha demanat col·laboració als coros (glups, hi hauré de posar molta patilla).

Reprenc les classes dirigides al gimnàs i el circuit d'entrenament, on m'esbravo la mala llet i m'abstrec de tot pensament racional.

Busco algun lloc on poder fer dansa moderna, però al putupoble no en fan enlloc. Tinc ganes d'expressar-me amb el meu cos, però no tinc cap intenció d'haver d'agafar el cotxe, un cop més, per aconseguir-ho.

Espero amb candeletes la temporada d'esquí.

Espero que aquest hivern no es cebi amb el pis de parets de paper on visc.

Espero ser capaç de fer un esforç d'integració a l'exili.

Espero que demà algú em convidi a escalar.

Espero retrobar-me amb la millor Rituslee. I sorprendre'm.

Carros de Foc

2007-09-13T16:06:00.000+01:00

Cinc dies i una motxilla, cinc calcetes, quatre mitjons, dues samarretes, dos pantalons, un parell de bambes, i un pot minúscul de sabó. El meu armari de samarretes d'Isabel de Pedro i sabates Vialis no valien per res als Carros de Foc. Ni un anell, ni una pulsera, ni un raig de perfum en cinc dies... Però he tornat amb aquestes fotos que proven que encara queden racons de país de somni.
Caminar, caminar i caminar moltes hores per arribar-hi, però sé que ha valgut la pena:

he sentit el silenci, després d'un estiu de molt soroll.

I què carai, també estic moníssima disfressada de muntanyeraPro a 2877 metres, o no?

La veritat és a les llibretes velles

2007-09-13T15:57:00.000+01:00

I un dia sabras qui sóc
i aquests secrets que sabem guardar s'esvairan
per donar pas a l'abismal planura
on hi viu instal·lada la obvietat.

Què puc fer sinó dissoldre'm
en l'agredolç anonimat
de la teva absència?

RitusPro

2007-09-04T14:07:00.000+01:00

Com fa poc deia en un sopar l'autor de la mítica frase "ojos que no ven, ulleres que no enfoquen", s'acosten els últims "espeternecs de l'istiu" (sic). Ja no fot aquella calor sufocant que aquest estiu ha brillat per la seva absència, ni la gent va pelspuestus amb aquell desfici d'envaïr qualsevol metre quadrat lliure d'haver estat envaït prèviament per altri.
Ara és la meva.

Després d'un mes al poble fent de cangur de les bèsties de familiars i amics quan ells eren a les Seychelles ventant-se amb un paipai, ara em toca a mi. Desapareixo uns dies. Me'n vaig a fer la meva primera travessa de muntanya.

Com sempre, la cosa ha sorgit inesperadament i dissabte vaig decidir, mentre pujava el Puigmal, que canviava els plans de mar a muntanya tot i haver trobat un bitllet mooolt barat per anar a Lanzarote a veure a uns quants amigots.

M'he acoplat al plan d'una bèstia parda esportivament parlant, la qual va estar encantada de la vida que m'hi apuntés perquè "així mentre esperem a l'altra noia que no tira gaire, tu i jo anirem fent els cims"... glups!

Entre avui i demà estic en el procés de tunejar-me per a l'experiència i preparar-me la bossa amb tot de material tècnic amb noms flipadins, que si bambes de training de softshell, pantalons dryfit, samarretes de polartec, i jaquetes de goretex(-mex). Al final segur que em deixo els kleenex.

Ben bé que quan torni d'aquí ja començaré a ser una PRO de tot plegat, jaja. PROmeto fotos i transcripció de notes en PROsa copiades amb paper windstopper i tinta de keblar, que si no, no fan PROfessional.

Fins el PROper dimecres.

RitusPro

Les gorges del Llech (o saltes, o saltes...)

2007-08-01T16:37:00.000+01:00

Durant aquest mes de sequia blogoliterària la RitusLee ha tingut moments de tot, alguns d'ells tan memorables com intensos, com aquests dos de la foto. En el primer, m'estreno fent rappel. Veig que al capdevall, després de posar el cul al buit i confiar que una corda, un nus i jo mateixa controlarem la caiguda, encara faig prou bona cara.

En el segon, entonant el leit motif del dia "viva la muerte" mentre saltava un gorg de 10 metres d'alçada tot notant aquell segon i mig de caiguda al buit, amb el cor a la gola i l'adrenalina sortint-me per les orelles. Una vegada a l'aigua, riure histèric, distensió i per inexplicable que sembli relax, molt relax.

Tots aquests moments van ocòrrer a principis de juliol a les gorges del riu Llech, ben a prop de Prada de Conflent. Un autèntic parc aquàtic natural, forjat a la roca per l'acció violenta de l'aigua. Es tracta de pràcticament dues hores de descens de gorg en gorg, que cal superar a través de salts d'entre 5 i 10 metres, de tobogans, rectes o corbats, divertidíssims i plens de sorpreses i d'un parell de rappels.

Va ser una experiència bèstia, bèstia, amb molts moments de no pensar ni en la por. Si pensaves no saltaves, i aquí només tenies dues opcions: o saltar... o saltar! És extrany però com més apretaves el cul a dalt, més relaxada et quedaves quan havies arribat a baix.
Curiosa, la naturalesa humana.

Formentera

2007-07-24T21:37:00.000+01:00

He estat uns quants dies sense escriure, molts dies, massa. Torno a la càrrega, que m'han quedat moltíssimes coses al tinter. De fet, m'ha passat diverses vegades que després de viure, veure, sentir segons què, immediatament pensava: això és motiu de post. Hi estaré enganxada, també a això?

Arrenco amb la crònica de Formentera, hi vaig estar només quatre dies. L'escapada a aquesta illa havia de servir per prendre distància, pensar poc, i renovar-me. Hi ha realitats massa complexes i contradictòries com per afrontar-les anb serenitat sense haver-te'n allunyat, ni que sigui uns dies.

Arribar a l'illa va ser llarg i esgotador, sobretot tenint en compte que ho vam fer en vaixell i que els horaris del buc Barcelona Eivissa amb el ferry Eivissa Formentera eren impossibles de casar.

A Formentera tot és a prop, aquesta vegada vam llogar un cotxe, a la propera la faig en BTT. L'interior està ple de cminets que ja vaig tastar sortint una tarda a còrrer entre murs de pedra, casetes blanques, cabres i un sol que et deixava KO al cap de cinc quilòmetres.

El plan era fantàstic, no hi havia plan, amb la qual cosa cada matí ens llevàvem i després d'esmorzar ens n'anavem a la rotonda de Sant Francesc i decidiem cap on tiràvem. Collonut, anéssis on anéssis hi havia platges de sorra blanca amb l'aigua netíssima, de tres blaus diferents, o quatre. A la platja hi havia gent, però caminant deu minutets estaves pràcticament sola.

I aleshores t'estarracaves al sol com un llangardaix i fruïes del no fer absolutament res. Res de res. De tant en tant llegir, un cigarret i un bany. A la tarda, entre cafè i cafè, una volta per les botigues de joies i d'artesania, contemplar la posta de sol, un concert de jazz a la plaça de l'església. Res més que això. En altres èpoques això m'hagués posat molt nerviosa, ara em posa nerviosa pensar que no hi torno fins l'any que ve.

Coming soon

2007-07-11T18:48:00.001+01:00

Aquest juliol ha vingut amb mar de fons emocional. Per recuperar-me de la tempesta, me'n vaig a Formentera. Prometo tornar renovada i amb ganes d'escriure.

Que encara haig d'explicar moltes coses, jo!

Repte assolit

2007-06-28T20:28:00.000+01:00

Ahir em trucava l'amic Capdevila recordant-me que tenia un repte pendent. Les Baumes Corcades. Només el nom ja impressiona. El dia que vaig deixar a mitges el segon desplomat de l'últim tram, haviem acordat que m'entrenaria els dies que fes falta per tornar-hi i acabar-la. Ahir li vaig dir que endavant, que em veia en cor de tornar-ho a intentar.

A Centelles hi feia vent i ens esperaven les dues parets inicials que fa quinze dies em van garratibar de pànic. Avui sé que va ser aquesta por inicial la que va esgotar la poca força dels meus bracets.

Aquesta tarda tenia clar què m'esperava. Les forces les he dosificat amb certa previsió pel final que sabia que era el més complicat per mi. Ha arribat l'últim tram i tris tras, tris tras, un glaó rera l'altre, sense cap de les sensacions d'estar al límit de les meves forces de fa dos dijous.

He arribat a dalt pensant que m'havien canviat la muntanya. Avui he vist que fa quinze dies no em van traïr els braços, em va traïr la ment. Lliçó apresa, cal pensar en positiu, sempre.

Gràcies Lluís per confiar, malgrat tot, plenament en mi!

Immensos Stones

2007-06-22T15:53:00.000+01:00

Hi havia molta cua a la ronda, per variar, i vaig arribar a dos de nou a l'estadi. Allò ja començava a semblar una marabunta humana. L'amic Sergi ens esperava a la porta 2 amb les 2 entrades a la mà.

Era el meu primer concert dels Stones i va venir així de cop. Una trucada de telèfon i la nit pot fer-se màgica. No havia tingut temps de crear-me expectatives per al concert, però un sisè sentit em deia que estava a punt de passar una cosa molt gran. Les nits memorables, quan són inesperades, són doblement memorables.

Start me up va fer-nos posar la pell de gallina, només començar, però també en el seu just moment Simpathy for the devil, It's only rock and roll, Honky Tonk woman, Satisfaction, i que carai, tot el concert! El Jagger es menjava l'escenari, estava imparablement sexi. El Keith Richards, potser sense tanta empenta, i penjant-se d'alguns acords de tant en tant, però autèntic com mai, igual que Ron Wood i Charlie Watts.

El que aquests sexagenaris ofereixen és espectacle en essència. L'escenari és espectacular, la banda és espectacular, la veu i les cames de la corista són espectaculars, el vestuari, l'actitud i els seus temes, no cal dir-ho ja gairebé han passat a l'estadi de clàssics.

Definitivament la vaig encertar marcant el número del Sergi a les sis de la tarda del 21 de juny de 2007.

...but I like it!!

2007-06-21T17:19:00.000+01:00

Estic emocionada, acabo de decidir que aquesta tarda canvio classe de tonificació per concert dels Stones. Així, com qui no vol la cosa, truco a un amic de Lanzarote per saber si finalment va al concert. Em diu que és a Barcelona i que li sobren 2 entrades. Se'm para la neurona estalviadora i decideixo que a la merda, que potser serà l'última oportunitat per veure aquests abueletes destroyers en directe. Em dutxo, agafo el cotxe i me'n vaig a l'estadi.

Demà més, avui se m'ha girat feina.

Repte pendent

2007-06-15T14:34:00.000+01:00

Ahir, amb la pujolitis que l'edat m'encomana, vaig tornar a la muntanya. Aquesta vegada el repte era Les Baumes Corcades, una via ferrata d'iniciació que hi ha al bonic poble de Centelles.
L'instigador de totes aquestes temeritats que últimament perpetro és l'amic Capdevila. Per la meva absència de forma física als braços, ja el vaig advertir que aquest era un repte que jo no veia massa clar d'acabar amb èxit. De fet, més que als braços ens hi hauriem de referir com als filferros. Mai hi he tingut força, per més que ho intento arreglar al gimnàs amb peses de 3 kg que sembla que en pesin 1500.

Les Baumes Corcades són 3 trams de paret plenes d'escaletes que et faciliten molt l'ascens. Té algun moment crític pels qui no hi estem avesats, ja que el primer tram s'enfila com un dimoni i de seguida. Jo vaig cometre l'error de mirar avall i a partir d'aquell moment les cames no van deixar de tremolar fins que no van tocar a terra de nou. Si, vaig tenir por i em va anar d'un tris que no em paralitza.

El segon tram és el més senzill, pràcticament és tot un flanqueig en horitzontal i et permet unes vistes espectaculars a la plana.

A l'últim tram, quan ja anava confiada que allò estava al sac, m'hi esperaven dos desplomats i una escala penjant al buit. Glups. El primer desplomat el vaig patir molt, però el vaig fer. L'escala feia més impressió del que semblava, i també la vaig fer. Però el segon desplomat, amb els meus braços-filferro engarrotats per l'esforç se'm va resisitir. Merda! Quan vaig pujar pel caminet dels covardiques i vaig veure que només m'havien quedat per fer tres esglaons em vaig cagar amb tot el que se'm va ocòrrer.

Avui tinc agulletes a tot arreu, però em fa més mal l'espineta dels tres glaons. Com em dic Rituslee que torno i l'acabo.

To be continued...

*aquesta si que sóc jo. Merci Lluís, per la foto i per tot plegat!

30, de moment

2007-06-13T00:00:00.000+01:00

Eh que mona? Doncs aquesta sóc jo, i encara que aquí no ho sembli acabo de fer 30 anys. Aghhhhhh!!
Me'n vaig corrents a mirar-me al mirall, tot continua a lloc, buff... és veritat, la cosa no és tan greu. Encara no repapiejo.

Han passat tres dècades des que la mare que em va parir em va parir i ja he tingut temps per fer unes quantes coses.
Tinc 30 anys i no m'he hipotecat, ni he tingut cap fill, ni m'he casat, però tinc un gat i he viscut a moltes cases.

Recordo que amb el meu primer noviet, quan teniem 13 anys vam dir que quan en féssim 30, fóssim on fóssim, estiguéssim amb qui estiguéssim, fariem un viatge junts a les illes Fidji amb les nostres fills i família per saber com ens anava la vida. Jo ho deia ben convençuda que el viatge i els fills els faria amb ell.

Doncs res Pau, que ni fills ni viatge ni paipais. Suposo que posant-te al dia fent una cerveseta a la fresca un vespre d'aquests, la cosa quedarà dada i beneïda.

Doncs això, que quan tenia 13 anys i em veia a les Fidji amb en Pau, estava segura que a aquestes alçades la meva vida estaria centrada, ordenada, i més que assentada. I no, tu. Que encara sóc nòmada i que em sembla que m'agrada.

Perquè, ara pensant pensant amb la saviesa i experiència que m'atorga l'edat: quan les coses fa molt temps que són provisionals, vols dir que no serà que seran així sempre?

Finalment no hi ha boda

2007-06-07T15:22:00.000+01:00

Fa uns dies que Sant Celoni anava ple de rumore rumore, finalment s'han desmentit els plans de boda, aquest és el comunicat de la CUP sobre quin serà el seu posicionament dels propers 4 anys:

"LA CUP DECIDEIX NO FORMAR PART DE L'EQUIP DE GOVERN PERÒ APOSTA PER UN ACORD D'INVESTIDURA I GOVERNABILITAT

La CUP serà més útil als celonins i celonines des de fora del Govern

Des de la CUP (Candidatura d'Unitat Popular) considerem que no esdonen les condicions necessàries i suficients per entrar a formar partd'un equip de govern amb algun dels dos partits majoritaris, PSC-PSOEo CiU, ja que el seu model de poble s'allunya massa del que nosaltresdefensem. El veïnat ens ha atorgat 2 regidors dels 17 que té elconsistori, i això impossibilita aplicar globalment i de formacoherent el nostre programa. Considerem clau mantenir la nostraindependència. La nostra preocupació no són els possibles càrrecs quepodríem assumir, sinó treballar per un Sant Celoni i una Batllòriamillors. Renuciem a sous i carteres i preferim garantir la nostraindependència per poder realitzar un seguiment extern de l'actuació del'equip de govern en totes les àrees. Estem convençuts que serem mésútils a tots els veïns i veïnes des de fora de l'equip de govern.La CUP no desaprofitarà l'oportunitat i la responsabilitat que elsveïns i veïnes ens han concedit per propiciar l'execució d'algunes deles polítiques que pensem que Sant Celoni i la Batllòria necessiten demanera urgent. El poble ens ha obert una petita escletxa per exigir larealització d'algunes de les nostres propostes i això és el queintentarem fer.Per tot això, hem decidit obrir negociacions amb el PSC-PSOE i CiU perintentar arribar a un acord d'investidura i governabilitat. Percanalitzar aquesta negociació de manera ordenada, la CUP ha elaboratun document de treball basat en el programa electoral i les propostesextretes de les converses amb les entitats. Aquest acord had'assegurar la governabilitat, l'aprovació d'uns pressupostos i larealització de les actuacions que pensem que són prioritàries iurgents a Sant Celoni i la Batllòria."

Via ràpida

2007-06-03T10:11:00.000+01:00

Cada cop que vaig per l'autopista i veig un camió d'aquests que porten porcs o vedelles o xais a l'escorxador se m'encongeix el cor. Veure'ls allà dins tancats, bruts i estrets, suportant un viatge que els porta directament a la mort em provoca una pena immensa. Ells però, no ho saben. No ho saben però tots ells tenen una mirada perduda, amb la por visible al fons de les seves ninetes.

Cada cop que vaig per l'autopista i passo per sota el pont on que es va emportar l'Uri em pregunto, després de 8 anys, què estaria fent ara si hi fos, si hauria tingut fills, si continuariem baixant els Alabaus junts, com una bala, cada hivern. Ni ell ni jo ho podrem saber. Llavors poso The Rising de l'Springsteen i sense dir res li dedico i li dic que l'estimo.

Cada cop que vaig per l'autopista, penso unes dècimes de segon que no tinc el control de la meva vida, i que en qualsevol moment algú -jo inclosa- pot acabar-la amb un cop brusc de volant. Ells però, no ho saben. Llavors, per quedar-me més tranquil·la, repassaré mentalment si quan he sortit de casa he fet un petó a qui m'estimo i, serenament, em tornaré a exposar a la via ràpida.

Felicitats Cuperus!

2007-05-28T17:59:00.000+01:00

Cuperus de Sant Celoni, moltíssimes -en concret 729 - felicitats per la feina feta. Aquests tres anys d'insistir en que poble més just no és cap utopia s'ha traduït en dos regidors decisius. Teniu la governabilitat a les vostres mans.

Ningú havia confiat en les vostres possibilitats i els heu deixat amb un grandiós pam de nas. Les millors expectatives s'han vist més que superades.

Ahir, quan em cantàveu els resultats per telèfon se'm van posar els pèls de punta d'emoció. Hagués pagat per poder estar a Sant Celoni ahir a la nit però -coses de la vida- no va poder ser. M'ha costat dormir de contenta com estava per vosaltres.

Ho fareu de conya, n'estic segura.

Petons d'una celonina a l'exili.

New York, New York

2007-05-24T16:15:00.000+01:00

Fa uns quants anys que em ronda pel cap anar a New York. Encara no he travessat l'atlàntic, i crec que quan ho faci, Nova York serà la primera ciutat que visitaré. Em fascina, no sé ben bé per què, però és així.

Aquest estiu tampoc podrà ser. Podria ser, però hauria de ser sola, amb la qual cosa -jo que sóc molt cagadeta per anar sola pel món- no seria ben bé el mateix. A més a més, tampoc m'agrada massa la idea d'anar-hi el mes d'agost. Prefereixo qualsevol altre mes, quan la gent de les ciutats és a les ciutats i els donen aquell nosequè de personalitat col·lectiva; l'agost és un mes fantàstic per jeure a l'ombra i remullar-se al mar, no està pensat per trepitjar asfalt.

En fi, que per passar-me el mono, m'he comprat un llibre que es diu Historias de Nueva York, d'un tal Enric González, que va ser corresponsal del País durant uns anys allà. El llibre és una crònica dels orígens de la ciutat, dels personatges de la història que hi han fet fortuna, què significa ser del Mets o dels Yankees, com són en realitat els mítics barris del Bronx, Brooklyn, Queens i Manhattan, i de la gent amb la que va coincidir el periodista a la gran poma. M'ha agradat molt llegir la ciutat a través d'algú que hi ha viscut i que se l'ha estimat. M'ha agradat tant que encara tinc més ganes d'anar-hi.

Mentrestant ja m'estic pensant la tàctica per convèncer el meu jefe que ningú és imprescindible i menys una setmana de gener .

Com el temps

2007-05-21T17:37:00.000+01:00

Fa cinc minuts: emprenyada, ansiosa, cansada de sentir-me, cansada de sentir-te, seriosa, decebuda, sola, fins allà de tant conduïr, a la putaparra.
Fa deu minuts: encantada d'escoltar-te, espitosa, activa, desbordada, fins on vols que condueixi?, resolutiva, al cas.

I així ja porto uns quants dies, buff...
Tinc excusa, és primavera (?)
Doncs quina merda de consol.

Experts en merda

2007-05-14T18:57:00.000+01:00

Acabo de sortir al carrer i he vist això. Acte seguit he tornat a casa, he agafat la càmera i he anat a fer la foto a aquest cartell. A part que la pàjara del pp posa cara d'estar-se aguantant un pet, fixeu-vos en l'eslògan.

Els del pp de Caldes creuen que el poble està ple de merda i que una brigada de polítics experts en merda el poden netejar. És això?

Si no és això, fa tuf de xenofòbia.

He vist altres cartells on algun calderí ràpid de ment i de reflexos ha estripat les paraules "un equip"...

Com una champion!

2007-05-10T21:38:00.000+01:00

Per si no en vaig tenir prou diumenge avui m'he superat. La de la foto és la Rituslee quan encara reia a sobre la bici. Quan estava al quilòmetre 34 i m'ha agafat la pajarraca no reia tant. Sort que el trencacames de La Volta de les Fonts en té 35 i he arribat al punt de partida amb una mica de dignitat.

Avui sí que no puc dir fava. Quin tutele! Sort de l'amic Capdevila, que al principi no donava un duro per mi -tot sigui dit- m'ha estat donant ànims fins al final.
Bé i sort de les meves cames, que també han resistit fins al final.

Avui si, a dormir cansada però contenta. El que he fet avui, tenint en compte la mala vida i que només puc anar al gimnàs un cop o dos per setmana, és una proesa.

Em sembla que amb això de fer-ne 30 m'està agafant un rollo com al Pujol amb l'Aneto. De veritat, jo abans no les feia aquestes coses...

els 3 monts

2007-05-06T19:34:00.000+01:00

Avui és diumenge i m'ha tocat treballar. Llevar-me mooolt d'hora, agafar el cotxe fins a Sant Llorenç Savall i inscriure a 300 persones a la caminada popular dels 3 monts. Els 3 monts és un itinerari que comença al Montseny i acaba a Montserrat. I ara direu: com la Matagalls-Montserrat que es fa del tirón a l'octubre? Bé, si però no. Els 3 monts està dividit en 6 etapes i no totes coincideixen amb la travessa clàssica.

Avui hem inaugurat el tram que passa de Sant Llorenç a Mura, i per allò de conèixer bé allò de què parles, he fet la caminada amb els 300 valents que s'hi han apuntat. Déu n'hi dó, l'he feta en quatre horetes i mitja i bastant a pinyó, però he tingut temps de fer mooooltes fotos.

Entre el dia que era sensacional i que els boscos estan esclatants de vegetació, he flipat amb l'espectacle natural del Vallès. Realment encara hi ha trossets de país poc coneguts i que valen molt la pena de visitar.

Si algú s'hi anima a fer l'itinerari dir-vos que l'editorial Alpina ha tret una topoguia per fer tot el reorregut sense perdre's cap detall, i si no, espereu-vos un mes que estarà completament senyalitzat i no tindrà cap mena de pèrdua.

i dimecres encara tinc son

2007-05-02T19:46:00.000+01:00

Vaig deixar el post del pont el dilluns al matí, quan encara quedava tot el temps del món per descansar. I així ho he fet, a part de baixar a fer una barbacoa al flamant jardí-selva de ca la Talfu, i per fi allà beure'm una Rossita (uhmmmm realment la Rossita està molt bona). He dormit, dormit i dormit. De tant en tant em llevava per menjar alguna cosa i canvi de posturita.

Ahir em vaig llevar per fer un cine: El número 23, realment em podia haver quedat dormint..

Per això no entenc que després de dormir tant encara tingui son... ui divendres!

El vent d'on bufa

2007-04-30T11:10:00.000+01:00

Ja som a l'equador del pont del dia del treball, i ja és curiós que el dia abans no treballi ni déu (jo inclosa). De moment, un parell de dies ben aprofitats, d'aquells que no et fan sentir culpable perquè t'has llevat a les tres i has engegat el matí a tomarpelsac-uhmmm-però-que bé-s'estava-al llitet. De moment els dos que encara ens queden per davant els tinc sense plans, excepte pel dinar de nenes d'avui.

Els plans no volen presses, es fan sols, només cal treure el dit i mirar d'on bufa el vent. Aquesta teoria, una mica exhasperant, et pot relegar a una incrustació inclús fusió amb el sofà o et pot sumir en la voràgine activista, que en el meu cas sempre es tradueix en anar com una boja per l'A7 amunt i avall.

Tenim que a la mitja part del pont he: visitat la family, comprat menjar del bo a l'Arigato que últimament vomita, netejat el cotxe per dins i per fora, anat a un concert del Chano Domínguez Trio (quin flipe!), tancat un parell de bars, arribat sencera a casa, obert els ulls amb una ressaca acceptable, dinat de collons, fet cafès amb les nenes, vist només una peli horrible però molt horrible (el Tirant del puto Vicente Aranda, coses de mon pare), dormit bé i esmorzat en calma escrivint aquest post.

To be continued dimecres. Vaig a veure d'on bufa avui.

La Rosita de Tarragona

2007-04-24T21:58:00.000+01:00

Aquest matí mentre anava a la feina el Bassas deia que a Tarragona es va esgotar a Rosita en un cap de setmana. Ahir, ni rastre de Rosita per Tàrraco.

La Rosita és una nova cervesa artesana feta a Tarragona, però també és una amiga que ha emigrat a Tàrraco circumstancialment i provisionalment (subratllant el provisionalment, jeje) a viure-hi.

La guasa està servida. La Rosita de Tàrraco ja mai més serà el que era... se m'acudeix molta broma fàcil, però no la posaré aquí...poseu-les vosaltres als comments.

Bueno va si, només una (aghhhh no puc fer-hi res se me'n van els dits al teclat)
-La Rosita està calenta, me la pots canviar?

Una abraçada ;-)

Professionals de les fires

2007-04-21T12:46:00.000+01:00

He estat tres dies molt liada, hem estat muntant festivals de l'humor al SITC (saló internacional de turisme de Catalunya, per als neòfits). Avui, per fi em toca descans i em puc dedicar al que realment és important.

Aquests dos dies he passat angúnia de veure els jubilats professionals de les fires. Al nostre estand hi han anat fent presentacions, totes amb aperitiu, tapetes o copeta de cava, o les tres coses alhora. El dijous, amb l'aperitiu d'inauguració -que el van fer els Cuina Vallès i que va estar de conya- hi va haver un moment que els cambrers no podien sortir del magatzem. Els jubilats en qüestió els assaltaven a la porta i els rampinyaven tot el que podien de les safates. Les gambes de tres en tres, i a l'altra mà una copa de capa ja oliosa. S'apalancaven els plats sobre els mostradors per poder menjar més ràpid, tacant-nos les publicacions...

Ahir va ser exactament el mateix, i hi havia jubilats que repetien. Eren les mateixes cares i tenien la mateixa gana, o més.

Deixant a part l'espectacle grotesc, em plantejo que ho devem estar fent molt malament en aquest país per permetre que la gent gran sobrevisqui amb unes pensions tan miserables. Algunes actituds d'ahir eren de desesperació, a mi em va fer posar la pell de gallina.

Per sort, victòria convenient

2007-04-14T11:53:00.000+01:00

Dijous tenia apuntat a l'agenda que havia d'anar a un curs amb el títol Tècniques i eines per a l'optimització de pàgines web. La cosa pintava dura, tenint en compte que durava 4 hores i acabava a les 8 del vespre. Dijous al matí vaig tenir mil temptacions de no anar-hi, tenia un munt de feina per acabar, a 2/4 de 9 tenia classe de cant, uff! tot plegat em feia una mandra supina.

Aquella veueta que tots portem dins la closca m'anava dient -Rituslee fes un esforç (bé, en realitat no deia Rituslee, juas, juas, vès ara m'he fet gràcia...). Això, que tot el matí vaig tenir una batalla entre el meu cantó perru i el meu cantó responsable: excuses vs. conveniència.

El títol del post dóna unes quantes pistes: va guanyar la Sra. Conveniència -que és de dretes- a la tanda de penals, gairebé quan la Sra. Excuses -que és de Lleida- ja tenia coll avall el primer lloc al podium.

El curs em va fer adonar que internèticament(?) sóc una ignorant absoluta. Dijous vaig acabar d'entendre entre d'altres coses, què és el page rank, perquè serveix, la importància d'escollir un bon metatag i sobretot que Google és omnipotent i que com al soci, no se li pot enganyar (sic).

Vaig descobrir l'eina potentíssima que és Google Analyitics i vaig flipar, contínuament durant 4 hores i mitja (l'última mitja hora amb allau de preguntes al pobre ponent) sobre aquest nou món de possibilitats que m'acabaven de plantar davant dels morros.

Ja he aplicat algunes tècniques als webs que gestiono a la feina i al blog. Encara no sé qui sóc, però ara ja sé d'on veniu vosaltres.

De la misèria feta art (i no és cap elogi)

2007-04-07T10:58:00.000+01:00

Aquesta setmana santa no hem marxat del poble, ni a esquiar, ni capital europea ni res de res. No sé ben bé perquè però no ha vingut de gust. Per compensar-ho, ens estem cultivant ment i estòmac fent-nos un fart de consumir cultura i menjant molt i molt bé.

Dijous vam anar al teatre. Va ser una decisió llampec d'aquelles que el migdia abans mires la cartellera de cine que no acaba de convèncer i optes per l'alternativa d'històries de carn i ossos en comptes de cel·luloide.

Em va cridar l'atènció que al TNC i feien una obra de Harold Pinter. Haviem aprofundit una mica sobre aquest senyor a English Drama, a la universitat i recordava que m'havia interessat la seva manera de plantejar les històries. Crec que vam llegir The birthday party.

Al TNC hi feien Tornar a casa, The homecoming. Vam quedar amb el pèls de punta. Res a dir sobre la interpretació dels actors, va ser excel·lent. Res a dir sobre la direcció i la posada en escena, aconseguia el que pretenia. Res a dir sobre el text, efectiu a més no poder. Però quin text, my god! Des del primer minut fins a l'últim quedaves engolit per una tensió i una angoixa insuportables. Els personatges no es parlaven, s'escopien les paraules. Tota la història estava impregnada de l'ambiguitat entre el que es deia i el que realment es volia dir. Cap paraula, cap gest era innocent. Els personatges adquirien poc a poc uns rols primitius, deshumanitzats i mancats de tot sentiment que no fos la por i l'instint animal.

No entro en detalls argumentals per si algú vol anar a veure-la.

Vaig sortir amb la certesa que m'havien agredit el cervell. Realment s'ha d'estar al fons del pou per arribar a escriure una obra així. Però és més, voler compartir aquest fons del pou que no planteja ni cura ni redempció possible, és sinònim d'agressió a l'espectador. I jo ja n'estic farta de pagar 24€ perquè em tirin merda a sobre. Hòstia, és que ets sents cornuda pagant les copes al Pinter.

Ho Femme Fatale

2007-04-04T11:21:00.000+01:00

Ei noies, realment no sé si alguna de vosaltres em llegeix, o que... en fi, que després de tants divendres a la Gaviota parlant-ne, podriem començar a posar fil a l'agulla amb el tema de la festa Ho Femme Fatale. Jo en faig 30 d'aquí a dos mesos, i no vull una farra a misses dites, so...

Hauriem d'anar pensant-hi, no? Qui, on, quan, perquè, què beurem, què menjarem, qui posarà la música... La única cosa que tinc clara és que jo m'encarrego de les samarretes! Seran guapíssimes.

Vaaaa nenes, que serà brutal i que 30 anys només es fan un cop a la vida (per sort).

Una abraçada a tothom qui a aquestes alçades, també ho faci fatale.

De bèstia a home en 2 hores

2007-04-02T18:04:00.000+01:00

Dissabte em vaig llevar a Tarragona amb ressaca. Divendres vam fer una sortida onlygirls, d'aquelles que acabes demanant "Brindo por las mujeres" de los Rodríguez al dj i, el molt animal, la posa. Al matí brindava per tots el gelocatils del món, però vaig riure molt i ballar més. Feia temps que estava molt sèria, massa, i em va anar bé sortir.

Al vespre hi havia un concert d'un tal Joan Colomo (yo me lo guiso yo me lo como) i de l'Adrià Puntí. La pose de "que alternativo soy" del primer, es va esfumar de les neurones del respectable quan va sortir el Puntí a l'escenari.

Va entrar fet un animal, amb totes les lletres. Quin paio! Durant quatre o cinc cançons el tio no va ni dirigir-se al públic, ni tan sols mirar-lo, cap concessió mentre es posava al piano i en treia sons meravellosos. Si agafava la guitarra estripava. Hi havia una energia desbordada tal que en alguns moments espantava i tot.

Però ai! la cordeta de la guitarreta va dir prou i es va trencar i el senyor Animal Puntí es va veure obligat a reprendre l'actuació amb el piano, i -oh miracle- se'n va adonar més que mai que tenia un públic entre flipat i expectant que se l'havia estat escoltant des del principi. Allí va començar a aparèixer l'home. L'actuació va fer un crescendo d'una hora de regal, quan semblava que tot s'havia acabat en una corda d'acer massa tensa.

No l'havia vist mai en directe, a aquest Puntí. Si aconseguiu amansir-lo i no teniu por de les feres, aneu a sentir-lo. És autènticament salvatge i tendre.

300 -encara que amb 4 ja fèiem

2007-03-26T16:56:00.000+01:00

Si, confesso que ahir vaig anar a veure 300, la superproducció basada en el còmic homònim que relata la batalla de les Termòpiles de 300 soldats espartans davant les tropes perses del rei Xerxes.

No tinc paraules -bé si que en tinc- va ser horrorós. Torno a confessar-me: a part de les pel·lícules que fan progre i intel·lectual, també m'agraden les pel·lis d'herois i còmics flipats que salven el món i s'emporten la noia. No sóc cap gran lectora de còmics, però m'ho he passat bomba veient els X-men, l'Spiderman, els Batman, Hulk, Sin City i més que ara no em vénen al cap.

Però 300, 300 és una porqueria. Un rei amb una infantesa a base de xarop de bastó i l'educació d'un periquito de gàbia, decideix enfrontar-se a l'exèrcit persa, amb tropes de milers d'homes, només amb 299 garrulos catxes amb gallumbos i capa vermella.

Com que són més xulos que ningú, es posicionen a l'estret pas de les Termòpiles i allà es carreguen a tot quisqui que se'ls posi a davant. El rei persa, evidentment és una espècie de dragqueen, si és dolent també ha de ser maricón. Resisteixen com uns campions fins que un geperut els traeix i clar, llavors moren, però com uns herois, no com un sanguinaris.

Tot plegat em va semblar de la talla intel·lectual d'un panellet, i d'una poca humanitat que feia venir esgarrifances. Per no parlar dels moments que teòricament eren emotius i que a mi em feien venir ganes de riure. La factura, de tant que volia ser fidel al còmic es tornava ridícula... Podria seguir carregant-me-la molta estona, pero para abreviar el cuento, com diria el Sabina, que no disfruté,
que no vuelvo más.

Que no vuelvo más!!

Bestiari o The very best of Arigato

2007-03-20T20:39:00.000Z

Hola Nina!!!!
Hi Hat, supera això, jejeje...

Palau de la Música

2007-03-17T12:32:00.000Z

Si senyora, si senyor! Avui perpetrem el bolo de la setmana passada al Palau de la Música Catalana, tomaaaaaaa!

Pinta que serà un bon dia: m'acabo de treure les lleganyes i són dos quarts de dues, ahir vaig tenir sopar i vaig anar a dormir tard, però aquesta nit, per fi, he descansat.

Mentre em prenc un cafè amb llet vaig escribint aquest post i a fora fa solet. El dissabte al matí és un dels millors moments de la setmana (si no tens ressaca) i te l'has de dedicar a tu. Un cafetó acabadet de fer, voltar per casa despentinada amb barnús i fer-ho tot poc a poc, no hi ha cap pressa...i encantar-me, encantar-me molt.

Quan acabi de badar em faré una dutxeta i em vestiré pel concert i cap al Palau. Em fa gràcia, tu!! -Què fas aquesta tarda? -no mira, és que he quedat a les cinc per cantar al Palau de la Música.

Per cert, he dit que canto al Palau de la Música?

La iaia Conxita

2007-03-12T19:48:00.000Z

Ahir es va morir la meva iaia Conxita. M'han demanat que llegeixi alguna cosa a la cerimònia, i m'he estat mirant textos dels poetes que em llegeixo tot sovint i no he trobat res per la iaia. Tot el que he vist és massa punxegut per llegir el dia del seu funeral. Al final, he recorregut a l'inevitable Llibre d'Absències del Martí i Pol, realment diu coses serenes i llimades d'arestes.
Per demà t'he triat aquest:

PARLEM DE TU

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
dels que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Una abraçada forta, allà on siguis.
Ta néta, A.

Ahir, bolo coralero

2007-03-10T12:57:00.000Z

Ahir vaig tenir bolo amb la coral. Sort que s'acaba. Queden dos concerts i plego. Ja no em tornen a liar més. Ni Palaus de la Música ni Òpera de Sidney. SACABAT. I swear.

Va ser dur dur dur. Concert sardanero, sardanero. Públic d'enriquetes amb excés de laca. I jo allà, com un bolet, pensant què coi hi feia mentre anaven sortint de la meva boca paraules com "si en pàtria fe i amor segura estàs, oh pubilla creixent de Catalunya com floreixes avui tu granaràs".

Alguna coral s'ha plantejat cantar textos de Margarit, d'Àlex Susanna, o de Ferrater musicats per algú que no s'hagi mort fa 100 anys? És per allò d'adaptar-se als temps i saber que després de la Renaixença alguna cosa interessant també es va fer, en català. I no estic parlant d'horterades com fer el Ball de la Civada en versió jazz, que això també ho han hagut de patir les meves orelletes.

Aaaai vaig a recuperar-me...

Per fi, feina creativa!!

2007-03-02T18:56:00.000Z

Últimament estic contenta amb una part de la meva feina. Sóc tècnica itinerant i tinc tres feines diferents, tres telèfons que encara no em sé, tres ordinadors i un portàtil, tres polítics diferents que em manen i diarrea mental al cub, bastant sovint.

La part positiva és que com que treballo a tres llocs, tinc més probabilitats (33,33333%) que alguna de les coses que faig m'omplin.

Al gra. Deixant de banda la feina de publicacions del Consorci i la feina de bojos i el gran estoïcisme que desenvolupo a Matadepera (això es mereix un post a part, l'escriuré algun dia que torni de meditació trascendental, sinó farà pupa), a Sant Quirze m'ho passo bé.

Si si, ahir ho pensava: he parit un itinerari entre històric i cultural pel casc urbà de Sant Quirze -que déu n'hi do si està fet pols- amb el pretext de l'obra pictòrica d'un pintor que hi va nèixer, un tal Joan Vila-Puig. Abans d'aterrissar al Vallès Occidental no havia ni sentit a parlar mai d'aquest senyor, i realment ha estat una descoberta interessant.

Doncs bé, que per muntar tot aquest tinglado em vaig haver de reunir amb el fill de l'artista, que deu tenir més de 80 tacos, amb el grup d'història local ... uns personatges molt autèntics, sense mesura del temps, però molt autèntics.

Fa dies tinc el text redactat, i a la gent que li he passat per revisió no m'han tocat ni una coma. Això em tranquilitza, perquè quan em remenen els meus textos m'ho acostumo a prendre bastant de canto. Però no només això, sinó que tothom m'ha dit que està molt bé i -paraules textuals- "amb aquest redactat sembla que Sant Quirze sigui la bomba".

No dubtava de la meva capacitat de tergiversar la realitat de través del verb, però en aquest cas no l'he tergiversat sinó que l'he embolicat amb paper de regal. Els carrers i les cases i els parcs són els mateixos, però després de fer l'itinerari s'han tornat especials. Per mi també.

El millor de tot és que ho he fet en hores de feina, i per mi això és una satisfacció total. Llàstima que només hi vagi els dijous.

Berlin

2007-02-25T09:29:00.000Z

Els que em coneixieu ja ho sabeu, i els que no ja us ho dic ara: el cap de setmana passat vam fer una visita fugaç a Berlin.

Confesso que mai no havia estat a Alemanya, per la qual cosa m'havia fet una idea bastant allunyada de com podia ser Berlin amb el que realment m'hi vaig trobar. Allò que no ens agrada que ens facin a nosaltres els passavolants que passen pel nostre país: veure-ho tot amb la mirada miop dels tòpics.

Per sort, vaig reaccionar ràpid i amb el meu sentit de la vista agudíssim (cal compensar la sordera familiar en l'agudesa en algun sentit), em vaig adonar que Berlin és diferent.

És diferent en sí mateixa, això ho vam poder comprovar la primera tarda caminant més d'una hora i mitja des de Kreuzberg fins a Potsdamerplatz: de l'aparador de restaurants de menú a 5 €, cafès, locutoris, de tot arreu però sobretot turcs, passaves progressivament a l'assèptic paissatge de gratacels i cubs i turistes i gelats a 9 €. Tot això, després d'atravessar una línia imaginària que era l'antic mur.

Del mur, en vam veure les restes que queden a Friederichstrasse, repintat, en una iniciativa de fa 7 o 8 anys, per una varietat d'artistes, estils i qualitats molt diverses. Allà m'hi hagués passat mig matí, badant davant de petits detalls i fent milers de fotos. El problema era que aquest viatge estava sota la dictadura de l'interès general, i els meus interessos normalment no són els interessos de l'altra gent... per tant es va fer el què es va poder mentre 8 persones m'esperaven amb cara de fastiguejades a l'altra punta de mur.

El passeig pel barri de Friedrichstrasse va ser realment curiós, el mercadillo de diumenge on els alemanys es venen tot el que no necessiten, em va estranyar no trobar una botiga amb uns quants jubilats d'oferta, jeje... el restaurant italià d'amos turcs amb música de fons de Pantera i Megadeth, el bolso preciós que em vaig comprar a un alemanyot molt simpàtic (devia ser pq li estava comprant un bolso?), la caseta destartalada feta aprofitant un tros de mur, d'això se'n diu sentit pràctic, si senyor!!

La resta va ser interès general, deambular en autobús i caminant pel centre fer cafès i cerveses en una espècie de casa ocupada amb calefacció. Mal de peus i mala llet premenstrual -ara ho sé, llavors no-.

L'últim dia, vam fer un apart aprofitant que volàvem a Tegel i la resta a Schönefeld, i vam anar a un museu. Sí sí, un museu, un d'aquells llocs horrorosos on van el turistes i la gent d'ànima pobre a comprar llibretes i postals de Taschen, jaja!

Doncs al Pergamon -després de barallar-nos amb un alemanyot antipàtic que no ens deixava guardar l'equipatge a la consigna (gràcies senyor amable del bar del museu per haver-nos-el guardat tu a la teva cuina)- vam flipar bastant amb l'espoli de la Grècia i antiga Babilònia que alemanys, francesos i anglesos van perpetrar cap allà el 1900. Les portes de ceràmica decorada i el carrer sencer del mercat de Milet, un temple d'Artemis tot complet, i el temple de Pergamon, amb frontons, altar, tot i més mangat vilment del lloc d'origen. Que si, que així es conserva i avui encara ho podem veure i que els bàrbars dels seus propietaris hi haguéssin construït a sobre un Alcampo i un multicines, però collons, és que aquests bàrbars són el llinatge directe dels que van aixecar tot aquest patrimoni increïble. En fi, paradoxes molt bèsties que cadascú ha de reflexionar una estona com a mínim un cop a la vida.

I res tornar a Caldes, passant per Barcelona, Sant Celoni i Sant Esteve en una tarda nit interminable de transport públic i privat.

A Berlin, hi tornarem. Segur!!

La vida moderna

2007-02-25T09:21:00.000Z

Des de divendres, ja puc dir que m'he integrat plenament a això de la vida moderna. Si senyor! ja gaudeixo d'un meravellós router wi fi que em permet connectar-me a internet des de casa, olé!

Per modernitzar-me he hagut de passar pel tubo de fer-me client de timofónica, la qual cosa em remou les entranyes, però era això o continuar esperant que obrissin la biblioteca per connectar-me amb una mica de calma.

Tal i com van les coses últimament, la biblioteca fa molt de temps que no puc ni ensumar-la, així que he fet de tripes corassó i m'he apuntat a la oferta d'aquest mes que et prometia la instal·lació de línia TOTALMENTE GRATIS amb el petit matís en lletra imperceptible que si te l'havien d'instal·lar de nou has de pagar quins-collons...

Bé, doncs això, que aquest blog s'intentarà actualitzar més sovint ara que ja tenim la tècnica de la nostra part.

El mes nou

2006-09-21T17:58:00.000+01:00

Em llegeixo l'última entrada del blog i veig que no estava massa fina, que diguem. Un mal día lo tiene cualquiera, que deia aquell.

Estem ja de ple altra vegada en les inèrcies de setembre, té gràcia que sigui el mes 9 (llegeixi's com es vulgui més nou, mes nou, i variants) i arriba la Mercè i aquest any també tenim connexió amb Santa Tecla. Quin dilema dilema. No sé pas què fer. Total, plourà!

Innegablement és setembre.

Per cert, parlant del més nou, amants de setembres pessimistes com jo, llegiu-vos l'últim llibre del Pàmies, Si em menjo una llimona sense fer ganyotes, i sabreu què és viure en un setembre perpetu. A mi m'ha agradat molt, sobretot dos contes, el primer es titula Escabetx, el segon Brindis. No us els perdeu, sí, una mica pessimistes, però brillantment escrits.

retorn + reflexió = inflexió

2006-09-07T18:33:00.000+01:00

Hem tornat de Lanzarote al cap d'una setmana, a Catalunya ens hi esperàven burocràcies diverses, assumptes per tancar, dues feines incertes, un pis, un gat, els col·legues i la família, els nostres incondicionals.

Hem tornat a casa i jo no hagués tornat. M'ha fet dentetes la gent que hem conegut. El Gorka, L'Ainara, el Sergi, l'Àlvaro, el Dani, tots aquests que estan de pas a un paradís volcànic, la terra d'energies i contrastos. Com a mínim fa dos anys que estan de pas, n'hi ha que hi són des del 2002, i han DECIDIT fer un parèntesi vital i professional en les seves existències.

Dimarts tot torna a començar, i de manera esvaïda. No sé on ni de què treballaré, però sé que treballaré. Sé que cada matí a les 7 menys 10 sonarà el despertador i que el primer acte social del dia serà fer la cua de rigor per entrar a l'A7 a l'hora que els carrers encara no estan posats. I així cada dia fins que jo vulgui, decideixi.

Els hi explicava a tots ells, que no sé si seria capaç de viure feliç sense tota la oferta cultural que una ciutat com BCN t'ofereix.

Fa dos dies que he tornat i he sentit la decepció de viure envoltada d'edificis terribles, de soroll de motors i de crispació que es palpa en l'aire. He pensat que porto molt de temps perseguint èxits laborals que ara no sé si em satisfan. No havia tingut temps de posar-m'hi a pensar.

Ens espera un setembre de reflexió, i espero que també d'inflexió.

Feliu del Paper

2006-08-09T10:11:00.000+01:00

Són les onze i m'acaba de despertar el telèfon. Era l'avi, vol que dinem junts. Cap problema, li he dit. Després ell m'ha dit que molt bé, que el passi a buscar a dos quarts d'una (!!??) que així arribem al restaurant a la una i no ens hem d'esperar perquè ens serveixin. Hòstia! Vol dinar a la 1!!
Fa tres dies que estic de vacances, cinc si li sumo el cap de setmana, i no hi ha manera que pugui capgirar-me els horaris. Cada dia passen coses al matí. És agost, mes de llevar-se a les dues com a molt aviat i aprofitar tardes i nits, que els matins són per dormir.

Com li dic que no a l'avi? Si és l'home de 90 tacos més de puta mare que conec, bé, de fet crec que és l'únic de 90 que conec, perquè com ell diu, d'aquests no n'abunden. Va néixer el 1915, ha anat a Barcelona amb carro per carrers sense asfaltar, va ser anarquista, va anar a la guerra i va passar una postguerra entre camps de concentració i batallons disciplinaris, servei militar interminable, i tot i això es va enamorar de la Càndida i va tenir tres fills. Un d'ells ma mare.

Ara és un home senzill, té el seu hortet per anar remenant la terra, per sentir-se part d'ella, suposo. De costums invariables, el dimecres dina a les Sureres amb algú de la branca familiar Fàbregas/Güell, dijous i diumenges balla amb els seus col·legues, cada tarda surt a berenar amb la seva companya.

Sense rancúnies, si li preguntes, t'explica històries de quan tenia 20 anys. D'abans de la guerra, de com el van fer pres, de com una vegada retornat un feixista de Sant Celoni el va delatar, de com s'assabentava que naixien els seus fills des del camp de concentració. Em fascina l'enteresa en explicar segons quines coses, no ha oblidat res d'allò però tampoc permet que vells records interfereixin negativament en la seva vida, i sap molt bé de quin peu calça segons qui. És un exercici vivent de maduresa històrica. Cal escoltar-se'l, ni que sigui dinant a la 1.

En fi, que m'he fet un cafè d'aperitiu i crec que me'n vaig a treure els gossos, a veure si faig gana per d'aquí a una hora. És la llei de l'avi i això només passa un cop l'any, espero retrobar-lo l'estiu que ve.

Una mica d'impaciència

2006-07-31T08:40:00.000+01:00

EL blog ha estat abandonat uns dies, ho sé. Demano disculpes virtuals a tots els meus lectors que no fan comentaris, no fos cas que se'ns herniés un dit de tant teclejar... Dilluns càustic, no hi puc fer més, he dormit poc.

Estem ja a punt a punt, a punt de desfer-nos per un mes de la rutina laboral i anarquitzar el temps trenta dies de calendari, ni un més ni un menys. Civilització, per davant de tot, a proporció d'11 a 1, ens passem un any esperant que arribi el mes de l'alliberació. Una convenció una mica estúpida, per desproporcionada i injusta, no? Però estem contents quan arriba l'agost.

A mi em queda una setmana. Una setmana d'oficina a mig gas, autopistes i taules buides, esmorzars tranquils. És la millor setmana de feina de l'any, sobretot perquè, mentalment, les vacances ja les faig des del dia 19, que em vaig treure de sobre el pes de dues oposicions...succesfully!! I marxar, finalment, per un mes, pensant que tornar no és tan greu, si has tingut una setmana per endreçar els fons dels calaixos i has pogut acabar aquell informe que cada dilluns, a l'agenda, apareix com una taca d'humitat.

Bones vacances a tots aquells qui com jo, en tingueu, encara que sigui una mica més tard.
Els setembres sempre tornen, no patiu...

Al circ de passarel·les descordades
hi ha feres que somien ser abatudes,
pallassos que mai ploren i es torturen,
trampolins al buit o a la fortuna.
Queda tant per decidir.

O dos!

2006-07-17T18:12:00.000+01:00

Mama por. Què caurà a l'examen? This is the question right now i fins dimecres a les 9:30, aaaiii, caqueta! els que em coneixeu, siusplau enceneu-me una espelmeta, que encara que tots sabem que no serveixen de res, per si de cas, no la caguéssim, eh? A veure si ara em quedaré fora per la putaespelmeta...

Res, que estic a la biblioteca i ja no sé què més mirar-me, que m'he llegit els projectes unes quantes vegades i que se m'acaben les idees. Per estudiar, sempre m'ha anat millor escriure que llegir, crec que per avui ja n'hi ha prou.

El pitjor és que després, quan no em miro res, em sento com si estigués perdent el temps.
Vaig a comprar-me un gelat. O dos.

Millor sense plans

2006-07-17T12:46:00.000+01:00

Uff, ja només queden dos dies per la prova de dimecres, i no sé no sé, no estic tan cardíaca com m'esperava. De fet, a totes hores del dia no paro de donar-hi voltes i més voltes però el cor se'm dispara poc a l'hora de pensar-hi, i això no sé a què atribuir-ho. Aaai! Ja sé que és molt pesat sentir-llegir algú menjant-se l'olla per un examen, i que l'única resposta que puc obtenir és estigues tranquil·la. Intento no agobiar, I promise, però de tant en tant em surt el tic diarreïc, no hi puc fer més.

Al què anàvem, que això de preparar-me unes proves per fer de tècnic de turisme requereix una mica de treball de camp, i així va passar que dissabte vam agafar el corsita per anar a Sant Quirze del Vallès. I com que es feia tardet i això d'anar a voltar pels vallesos vulguis que no obre la gana, vam fer parada i fonda al Lluernari, grandiós sopar.

Regadets i alegrets amb una ampolleta de vi de Can Feixes, sortint del Lluernari el carrer es va omplir de musiqueta. Si la seguies anaves a un concert reggae rastafari a un parc amb l'atrezzo habitual: cerveseta de barril en got de plàstic i efluvis marianos que enamoraven. Els que feien de públic, uns personatges... de puta mare.

Aaai, i és que quan et planteges que ni sortiràs, a la vida van passant cosetes que et fan arribar a casa esperant que arribi la propera nit sense plans...

Dissabte, cols i Kung Fu

2006-07-02T13:58:00.000+01:00

Ahir va ser un dia rodó i una nit estratosfèrica. De fet, tot el cap de setmana s'està superant. Al temps han dit que farem una altre estiu esplèndid. Divendres vam anar al teatre grec a veure Peer Gynt, que encara no sé del cert si em va agradar. El que si sé és que després de veure un muntatge així, callat no et pots quedar, i així vam estar, de tornada a casa, arreglant els mons amb el Dani... m'encanten aquestes converses.
Però no només de paraules viu l'home ni la dona, i amb la senyora Roser per fi vam coincidir en l'espai i en el temps per anar a Les Cols, a Olot. Què haig de dir? Vam menjar, beure, riure, fer les pijes i parlar, parlar i parlar (i escoltar-nos, increible pero cierto en els temps i personatges que corren últimament) des de la 1 del migdia fins les 8 de la tarda. Això és amistat i la resta són tonteries!
De tornada a Sunset Lonely, parada tècnica a casa els papis, que estaven de sopar pureta. Vaig agafar una ampolla de vi i em vaig reunir amb les nenes a ca la Ru. Com cada estiu des de fa dos anys, aquell pis està condemnat a acollir menjadors compulsius de pasta al pesto...
Després d'un sopar amb l'escatofília d'un doctor en arqueologia per tema central -qui s'ha cagat? en Ramooooooooon!!!-vam agafar el twingo per fer un viatge surrealista a la Naaaapoliiii profunda del Tonino Carotone, passant per Sants Antoni i Pere de Vilamajor per sentir la Troba Kung Fu. I oleeeeé, després de tres birres estava ballant com l'any passat, amb la mateixa gent que m'estimo i al mateix lloc, passant-m'ho teta.
Aaaaaai, i és que hi ha coses que, per sort, no canviaran mai.
Quan repetim, guapes?

2006-06-10T15:10:00.000+01:00

Etern Estiu Esplèndid

2006-06-09T07:44:00.000+01:00

VidesPerres

Això ho vaig escriure l'abril de l'any passat, però continua vigent

A la Roser i la Núria

Farà un altre etern estiu esplèndid, nenes?
Recordo aquell últim de telèfons i cafeteres
sempre fumejant en estat de rebel·lia
constant i infatigable.

Encara ara, després del fred i la distància
que, una mica només, han pausat l’escalada,
confio retrobar-nos en aquest anticicló que torna
per renovar-nos els vestits, la pell i la mirada.

Trieu una d’aquestes nits de calendari
i amb llapis d’ulls en subratllarem les ombres
i amb olor de fum de crema i de perfum
en farem punt de partida i de recomptes.

al temps han dit que farem un altre estiu esplèndid.

Per començar

2006-06-07T17:02:00.000+01:00

Acabo de crear aquest blog i a mode de prova publico aquestes línies. Es pot dir que inauguro de manera oficial el videsperres, i ara mateix me'n vaig a brindar amb cava. Tenim excusa per celebrar-ho.