Una mica d'impaciència

EL blog ha estat abandonat uns dies, ho sé. Demano disculpes virtuals a tots els meus lectors que no fan comentaris, no fos cas que se'ns herniés un dit de tant teclejar... Dilluns càustic, no hi puc fer més, he dormit poc.

Estem ja a punt a punt, a punt de desfer-nos per un mes de la rutina laboral i anarquitzar el temps trenta dies de calendari, ni un més ni un menys. Civilització, per davant de tot, a proporció d'11 a 1, ens passem un any esperant que arribi el mes de l'alliberació. Una convenció una mica estúpida, per desproporcionada i injusta, no? Però estem contents quan arriba l'agost.

A mi em queda una setmana. Una setmana d'oficina a mig gas, autopistes i taules buides, esmorzars tranquils. És la millor setmana de feina de l'any, sobretot perquè, mentalment, les vacances ja les faig des del dia 19, que em vaig treure de sobre el pes de dues oposicions...succesfully!! I marxar, finalment, per un mes, pensant que tornar no és tan greu, si has tingut una setmana per endreçar els fons dels calaixos i has pogut acabar aquell informe que cada dilluns, a l'agenda, apareix com una taca d'humitat.

Bones vacances a tots aquells qui com jo, en tingueu, encara que sigui una mica més tard.
Els setembres sempre tornen, no patiu...

Al circ de passarel·les descordades
hi ha feres que somien ser abatudes,
pallassos que mai ploren i es torturen,
trampolins al buit o a la fortuna.
Queda tant per decidir.