Feliu del Paper
Són les onze i m'acaba de despertar el telèfon. Era l'avi, vol que dinem junts. Cap problema, li he dit. Després ell m'ha dit que molt bé, que el passi a buscar a dos quarts d'una (!!??) que així arribem al restaurant a la una i no ens hem d'esperar perquè ens serveixin. Hòstia! Vol dinar a la 1!!
Fa tres dies que estic de vacances, cinc si li sumo el cap de setmana, i no hi ha manera que pugui capgirar-me els horaris. Cada dia passen coses al matí. És agost, mes de llevar-se a les dues com a molt aviat i aprofitar tardes i nits, que els matins són per dormir.
Com li dic que no a l'avi? Si és l'home de 90 tacos més de puta mare que conec, bé, de fet crec que és l'únic de 90 que conec, perquè com ell diu, d'aquests no n'abunden. Va néixer el 1915, ha anat a Barcelona amb carro per carrers sense asfaltar, va ser anarquista, va anar a la guerra i va passar una postguerra entre camps de concentració i batallons disciplinaris, servei militar interminable, i tot i això es va enamorar de la Càndida i va tenir tres fills. Un d'ells ma mare.
Ara és un home senzill, té el seu hortet per anar remenant la terra, per sentir-se part d'ella, suposo. De costums invariables, el dimecres dina a les Sureres amb algú de la branca familiar Fàbregas/Güell, dijous i diumenges balla amb els seus col·legues, cada tarda surt a berenar amb la seva companya.
Sense rancúnies, si li preguntes, t'explica històries de quan tenia 20 anys. D'abans de la guerra, de com el van fer pres, de com una vegada retornat un feixista de Sant Celoni el va delatar, de com s'assabentava que naixien els seus fills des del camp de concentració. Em fascina l'enteresa en explicar segons quines coses, no ha oblidat res d'allò però tampoc permet que vells records interfereixin negativament en la seva vida, i sap molt bé de quin peu calça segons qui. És un exercici vivent de maduresa històrica. Cal escoltar-se'l, ni que sigui dinant a la 1.
En fi, que m'he fet un cafè d'aperitiu i crec que me'n vaig a treure els gossos, a veure si faig gana per d'aquí a una hora. És la llei de l'avi i això només passa un cop l'any, espero retrobar-lo l'estiu que ve.
Fa tres dies que estic de vacances, cinc si li sumo el cap de setmana, i no hi ha manera que pugui capgirar-me els horaris. Cada dia passen coses al matí. És agost, mes de llevar-se a les dues com a molt aviat i aprofitar tardes i nits, que els matins són per dormir.
Com li dic que no a l'avi? Si és l'home de 90 tacos més de puta mare que conec, bé, de fet crec que és l'únic de 90 que conec, perquè com ell diu, d'aquests no n'abunden. Va néixer el 1915, ha anat a Barcelona amb carro per carrers sense asfaltar, va ser anarquista, va anar a la guerra i va passar una postguerra entre camps de concentració i batallons disciplinaris, servei militar interminable, i tot i això es va enamorar de la Càndida i va tenir tres fills. Un d'ells ma mare.
Ara és un home senzill, té el seu hortet per anar remenant la terra, per sentir-se part d'ella, suposo. De costums invariables, el dimecres dina a les Sureres amb algú de la branca familiar Fàbregas/Güell, dijous i diumenges balla amb els seus col·legues, cada tarda surt a berenar amb la seva companya.
Sense rancúnies, si li preguntes, t'explica històries de quan tenia 20 anys. D'abans de la guerra, de com el van fer pres, de com una vegada retornat un feixista de Sant Celoni el va delatar, de com s'assabentava que naixien els seus fills des del camp de concentració. Em fascina l'enteresa en explicar segons quines coses, no ha oblidat res d'allò però tampoc permet que vells records interfereixin negativament en la seva vida, i sap molt bé de quin peu calça segons qui. És un exercici vivent de maduresa històrica. Cal escoltar-se'l, ni que sigui dinant a la 1.
En fi, que m'he fet un cafè d'aperitiu i crec que me'n vaig a treure els gossos, a veure si faig gana per d'aquí a una hora. És la llei de l'avi i això només passa un cop l'any, espero retrobar-lo l'estiu que ve.
posted by Rituslee at 10:11 a. m.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home