Sóc més lluny que estimar-te

Fa uns dies em deia l'amic Perdedor que moltes cançons parlen de tu. Una frase et retrata. Una frase, en un context que segurament no té res a veure amb el teu estat vital, la clava. L'art, quan és autèntic, et permet identificar-te en la creació d'un altre i aquesta recreació ja no pertany a l'altre, que ja és teva.

Avui a la tarda feia l'última pujada del dia amb els esquís de muntanya, després d'haver esquiat fons tot el matí. Quan faig esforços d'aquests, per no agobiar-me desperto un mecanisme de pensament evasiu curiós. El meu cap es converteix en una espècie de juke-box de cançons-bucle. Avui la moneda ha servit per activar una estona de Calamaro i una estona de Miguel Poveda cantant poetes catalans. Ferrater em pot i l'he repetit fins al cim, com un tantra.

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. (...)

Aquests són els versos més macabrament preciosos que mai has llegit.