12 dies sense Ella

La molt bandarra va decidir marxar i no dir-me on anava. Vaig arribar al pis, després de quatre dies de festa. Sempre ho he fet això de deixar-la sola, i Ella sempre torna. Sap com administrar-se el menjar i l'aigua neta, que li deixo en excés, per si de cas la meva absència s'allarga...últimament no sé mai a quin llit acabaré caient morta.

El dissabte va ser l'últim dia que ens vam veure, molt d'hora al matí, perquè jo pujava a esquiar amb la maleta-de-tots-els-plans-possibles feta. Diumenge acabava l'any, i vaig dormir a CASA. El sopar, francament, poc memorable. L'endemà tornava a agafar el cotxe per anar a fer una volta amb la bici de muntanya -putus pedals fixes, porto les cames plenes de trompades de les bones- i a la tarda després de pujar una muntanyeta tornava a conduïr fins a casa d'uns amics, que viuen lluny i que em convidaven a sopar. Se'm va fer tard i feia mandra tornar a dormir a l'exili. Vaig pensar que Ella feia 3 dies que no em veia, però que tenia menjar suficient.
Pot esperar fins demà - vaig pensar.

Dimarts vaig treballar tot el matí i, tardet cap al migdia, per fi arribava al pis. I Ella no hi era. Vaig tenir un mal pressentiment, però em vaig autoconvèncer que tornaria al vespre. I no, no va tornar.

He estat 12 dies entrant per la porta i trobant-la a faltar. Rebre l'sms de la veïna, dient-me que l'havia vista voltant per les teulades, ha estat la millor notícia que he tingut del que portem d'any.

Va arribar bruta i prima. Ara, però, no me la trec de sobre.
M'encantaria poder saber què ha estat fent tots aquests dies.
No m'ho vol dir, la molt perra.