retorn + reflexió = inflexió
Hem tornat de Lanzarote al cap d'una setmana, a Catalunya ens hi esperàven burocràcies diverses, assumptes per tancar, dues feines incertes, un pis, un gat, els col·legues i la família, els nostres incondicionals.
Hem tornat a casa i jo no hagués tornat. M'ha fet dentetes la gent que hem conegut. El Gorka, L'Ainara, el Sergi, l'Àlvaro, el Dani, tots aquests que estan de pas a un paradís volcànic, la terra d'energies i contrastos. Com a mínim fa dos anys que estan de pas, n'hi ha que hi són des del 2002, i han DECIDIT fer un parèntesi vital i professional en les seves existències.
Dimarts tot torna a començar, i de manera esvaïda. No sé on ni de què treballaré, però sé que treballaré. Sé que cada matí a les 7 menys 10 sonarà el despertador i que el primer acte social del dia serà fer la cua de rigor per entrar a l'A7 a l'hora que els carrers encara no estan posats. I així cada dia fins que jo vulgui, decideixi.
Els hi explicava a tots ells, que no sé si seria capaç de viure feliç sense tota la oferta cultural que una ciutat com BCN t'ofereix.
Fa dos dies que he tornat i he sentit la decepció de viure envoltada d'edificis terribles, de soroll de motors i de crispació que es palpa en l'aire. He pensat que porto molt de temps perseguint èxits laborals que ara no sé si em satisfan. No havia tingut temps de posar-m'hi a pensar.
Ens espera un setembre de reflexió, i espero que també d'inflexió.
Hem tornat a casa i jo no hagués tornat. M'ha fet dentetes la gent que hem conegut. El Gorka, L'Ainara, el Sergi, l'Àlvaro, el Dani, tots aquests que estan de pas a un paradís volcànic, la terra d'energies i contrastos. Com a mínim fa dos anys que estan de pas, n'hi ha que hi són des del 2002, i han DECIDIT fer un parèntesi vital i professional en les seves existències.
Dimarts tot torna a començar, i de manera esvaïda. No sé on ni de què treballaré, però sé que treballaré. Sé que cada matí a les 7 menys 10 sonarà el despertador i que el primer acte social del dia serà fer la cua de rigor per entrar a l'A7 a l'hora que els carrers encara no estan posats. I així cada dia fins que jo vulgui, decideixi.
Els hi explicava a tots ells, que no sé si seria capaç de viure feliç sense tota la oferta cultural que una ciutat com BCN t'ofereix.
Fa dos dies que he tornat i he sentit la decepció de viure envoltada d'edificis terribles, de soroll de motors i de crispació que es palpa en l'aire. He pensat que porto molt de temps perseguint èxits laborals que ara no sé si em satisfan. No havia tingut temps de posar-m'hi a pensar.
Ens espera un setembre de reflexió, i espero que també d'inflexió.
posted by Rituslee at 6:33 p. m.
1 Comments:
Però com que et mires una casa a Punta Mujeres? Tu no marxaves de l'illa al novembre? Per cert, l'Àlvaro (el DJ de la festa, el que ens va llogar la casa a nosaltres) buscava company de casa pq crec que la noia amb qui estava deixava l'habitació aquest mes.
Espero que triomfis més que els trumfitos, jaja! Una abraçada, pájaru!!
Publica un comentari a l'entrada
<< Home