Riure
Dissabte vaig pujar el Pedraforca amb uns amics. Ja ho sé, fa un mes que no escric i ja torno a explicar batalletes, i en podria explicar unes quantes, perquè pràcticament no hi ha hagut cap de setmana sense sortida a la muntanya (estic dispersa, sóc a la biblioteca i no em concentro. Em falta una tassa de cafè i un paquet de tabac, així s'escriuen millor els post.). Retorno al què deia.
Dissabte vaig pujar al Pedraforca i després el vaig baixar (obvi, sinó encara seria allà i no a la biblioteca desconcentrada intentant escriure això que escric). Feia molts anys que l'havia fet, el Pedra, ben bé 15 o 16, i recordava la grimpada final com una aventura, però no recordava la baixada per la tartera com a cap cosa especial.
Vam baixar corrent, cridant, caient de cul de tant en tant, i jo no podia parar de riure. Els mirava a ells com baixaven, com queien i com cridaven i m'agafaven encara més ganes de riure. Quina sensació més xula, baixar corrent d'una muntanya i riure.
Feia temps que no reia tant.
Avui m'he trobat un ram de roses grogues al correu i he rigut (fluixet i cap endins perquè continuo a la biblioteca). I no, això no significa que hagi deixat de ser intolerant amb tot allò que deia fa un mes. Em mantinc ferma en les meves conviccions, manies i instransigències tanta estona com faci falta, però si em fan riure... si em fan riure perdo els principis i a vegades els finals.
I m'ha quedat clar que no teniu cap problema amb mirar-me el cul. Això m'ha quedat clar.
I me'n vaig que em fan fora de la biblioteca i hi ha un senyor que espera amb cara d'emprenyat.
Dissabte vaig pujar al Pedraforca i després el vaig baixar (obvi, sinó encara seria allà i no a la biblioteca desconcentrada intentant escriure això que escric). Feia molts anys que l'havia fet, el Pedra, ben bé 15 o 16, i recordava la grimpada final com una aventura, però no recordava la baixada per la tartera com a cap cosa especial.
Vam baixar corrent, cridant, caient de cul de tant en tant, i jo no podia parar de riure. Els mirava a ells com baixaven, com queien i com cridaven i m'agafaven encara més ganes de riure. Quina sensació més xula, baixar corrent d'una muntanya i riure.
Feia temps que no reia tant.
Avui m'he trobat un ram de roses grogues al correu i he rigut (fluixet i cap endins perquè continuo a la biblioteca). I no, això no significa que hagi deixat de ser intolerant amb tot allò que deia fa un mes. Em mantinc ferma en les meves conviccions, manies i instransigències tanta estona com faci falta, però si em fan riure... si em fan riure perdo els principis i a vegades els finals.
I m'ha quedat clar que no teniu cap problema amb mirar-me el cul. Això m'ha quedat clar.
I me'n vaig que em fan fora de la biblioteca i hi ha un senyor que espera amb cara d'emprenyat.
posted by Rituslee at 5:51 p. m.
5 Comments:
És que la vida serà riure o no serà...
Per cert, que jo l'últim cop que vaig fer el Pedra, vaig dir que passava, que mai més a la vida, que tornessin a omplir la tartera de pedres o que no hi tornava. Joder, jo no vaig riure, jo vaig patir molt, pels genolls i tal. Osti, és que s'hi baixa fatal, ara.
(Ara sí, això ja és un post com cal, dona!)
No sé pas des de quina biblioteca ens construeixes el teu pensar i el teu sentir en forma de post al blog, però si el que necessites és temps i tranquilitat, a la de Palau et permeten el prèstec d'Internet de 60 min. A mi em funciona!.
Tanmateix com al company "perdedor", un té els genolls de vidre, i potser sí que seria dels que baixen la tartera del Pedra fent rodolins i rodolons, com aquelles imatges de les Illes Britàniques, en que els llencen un formatge barranc avall, i la gent si tira de cap... Més o menys, doncs aixins... No és plan, tú!... ;9
Jo només he fet el Pedraforca un cop, i t'asseguro que baixant no vaig riure gens. Quina mala estona, per déu! Em sembla que encara em fan mal els genolls.
P.S: Si algú em torna a proposar fer-lo, m'hi apunto.
El cul es converteix en obra d'art. UN TOTAL DE 67 CULS FOTOGRAFIATS PER CAPA, CARTIER-BRESSON O COLOM S'EXHIBEIXEN A LA FUNDACIÓ CANAL DE MADRID(http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=453499&idseccio_PK=1028)
Hi deu haver el teu.....
Perdi, que no home, que hi ha una canal on hi han anat tirant les pedres que faltaven i per allà es baixa bé...
Pedra, aquí a la biblioteca de l'exili també em donen una hora, però jo no en tinc prou i a més, com a casa res, tu. Em compraré un modem mòbil d'aquests, a vore què tal va...
Puji, acabes de posar el dit a la llaga: quan vulguis t'acompanyo a trencar-te els genolls... ara que, ahir vaig veure la cara nord plena de neu...potser ho hauriem de deixar per la primavera. Podriem fer una trobada de bloggers al cim...anem-hi rumiant...això si, prohibit plorar si fan pupa els genolls, eh?
Xosé, una cosa és que te'l mirin i l'altre és ensenyar-lo...
Publica un comentari a l'entrada
<< Home