divendres, de juliol 25, 2008

Extrema pujolitis

Ja fa més d’un any que em rondaven els 30. I això, ja és una edat, sembla. No sé si em van venir molt de canto, el que si és cert és que (don’t look back in anger) les coses han canviat molt però molt a la meva vida. Els tres eixos bàsics parella-casa-feina, tots tres (!) són diferents que els del 07/2007.

Ara, rellegint posts antics d’aquest blog que últimament costa d’actualitzar -i no per falta de motius ni ganes d’escriure- veig que un dels símptomes clars i evidents del gir vital de l’últim any el vaig batejar amb el nom de pujolitis.

Una cosa així com que de cop t’adones que encara pots. Que hi ha altres coses que ni sospitaves que et podien fer feliç. Que les etapes nocturnes s’han cremat i que ja han aportat tot el que podien aportar. I que intentar allargar-les era caure en una profunda apatia de la qual ja començaves a evidenciar-ne els símptomes. Si diuen que el rostre és el mirall de l’ànima, només cal mirar-se en algunes fotos per constatar-ho.

Amb la perspectiva de tres dècades a la consciència, m’ofegava en pensar les coses que encara em faltaven per tastar i per aprendre. De fet, aquesta és una sensació que no m’abandona. I vaig ràpid, juro que vaig ràpid, però no dono a l’abast.

Durant l’any, n’he anat explicant unes quantes. Que si m’han regalat una bici de muntanya, que si m’he passat l’hivern esquiant fons, travessia i algun dia -quan m’han deixat- he retornat a la pista, que si he après a escalar una miqueta, que si el barranc del Llech, que si els Carros de Foc i el Puigmal amb esquís i sense...i blablabla i tot experiències molt xules i aprenent molt de tot plegat.

Però el 19 de juny de 2008 la pujolitis va arribar al seu nivell més extrem. Jo, la senyora Rituslee per servir-los va emular el Molt Honorable el dia que va anunciar als quatre vents que es presentava a la reelecció, des de 3400 metres i picu. L’única diferència és que jo, la senyora Rituslee vaig pujar a l’Aneto amb esquís i per Aigualluts.

I vaig baixar-lo esquiant. Sisisisisi, esquiant el dia 19 de juny amb més de dos metres de neu, 30º C de temperatura a nivell del mar i un dia claríssim. La pujada és dureta, per llarga. Però la baixada... indescriptible, vaig ser conscient en algun moment de què és la felicitat absoluta.

I com que és indescriptible, us ho ensenyo amb quatre fotos, apalis.











5 Comments:

Blogger Clint said...

Val...però no ens dius què hi duies a la motxila?

Per cert, es puja amb les botes d'esqui? Quin mal de peus!

5:07 p. m.  
Blogger Charlie Hi-Hat said...

(Deu molar el pas de mahoma amb esquís)

Quina envejaaaaa!! Jo porto dos intents fallits!! Però, ho aconseguiré, encara que sigui amb l'edat d'en Pujol!

PS: jausjuajsuasjuas Clint

2:10 p. m.  
Blogger el perdedor said...

No pot ser. És un fotomontatge, fijo que sí. El Putoxop i tal. No m'ho crec. Mentidera. No es pot fer això, a aquestes alçades de l'any.

(I si ho fas, t'ho calles. Joderhombreyà!)

;-P

5:48 p. m.  
Blogger in-nocent said...

Els dies passen molt ràpid, i sempre et quedes amb la sensació que et queda molt per fer.
De totes maneres, estic aprenent a fer menys i a gaudir molt del que faug (això és el que interessa,no)
Potser jo també als 30 descobriré una gran passió ;)

11:40 a. m.  
Blogger Vito said...

I cada dia et faràs més i més gran...

Ja he comentat moltes vegades la ràbia que em fas. I em reitero. GRRRRR!

7:00 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home