De la misèria feta art (i no és cap elogi)

Aquesta setmana santa no hem marxat del poble, ni a esquiar, ni capital europea ni res de res. No sé ben bé perquè però no ha vingut de gust. Per compensar-ho, ens estem cultivant ment i estòmac fent-nos un fart de consumir cultura i menjant molt i molt bé.

Dijous vam anar al teatre. Va ser una decisió llampec d'aquelles que el migdia abans mires la cartellera de cine que no acaba de convèncer i optes per l'alternativa d'històries de carn i ossos en comptes de cel·luloide.

Em va cridar l'atènció que al TNC i feien una obra de Harold Pinter. Haviem aprofundit una mica sobre aquest senyor a English Drama, a la universitat i recordava que m'havia interessat la seva manera de plantejar les històries. Crec que vam llegir The birthday party.

Al TNC hi feien Tornar a casa, The homecoming. Vam quedar amb el pèls de punta. Res a dir sobre la interpretació dels actors, va ser excel·lent. Res a dir sobre la direcció i la posada en escena, aconseguia el que pretenia. Res a dir sobre el text, efectiu a més no poder. Però quin text, my god! Des del primer minut fins a l'últim quedaves engolit per una tensió i una angoixa insuportables. Els personatges no es parlaven, s'escopien les paraules. Tota la història estava impregnada de l'ambiguitat entre el que es deia i el que realment es volia dir. Cap paraula, cap gest era innocent. Els personatges adquirien poc a poc uns rols primitius, deshumanitzats i mancats de tot sentiment que no fos la por i l'instint animal.

No entro en detalls argumentals per si algú vol anar a veure-la.

Vaig sortir amb la certesa que m'havien agredit el cervell. Realment s'ha d'estar al fons del pou per arribar a escriure una obra així. Però és més, voler compartir aquest fons del pou que no planteja ni cura ni redempció possible, és sinònim d'agressió a l'espectador. I jo ja n'estic farta de pagar 24€ perquè em tirin merda a sobre. Hòstia, és que ets sents cornuda pagant les copes al Pinter.