Entre mobles vells però ben fora de lloc, fa uns dies tenia una conversa extralaboral amb un amic i company de feina esporàdic amb qui estic forjant, colze a colze, i gràcies a aquest blog una llegenda entre gerents i jefecillus vàrius.
Dèiem que passem de la trentena -alguns més de llarg que d'altres- i que continuem vivint en la circumstancialitat de les tauletes Gründtal de ca n'Ikea a 12 eurus. La capseta de mistos del meu exili era per estar-hi de pas i ho continua sent, tres (!) anys i mig després
Dèiem que potser que ja n'hi ha prou, però que ara torna a tocar això d'obrir i tancar caixes de llibres que van amunt i avall, de portar sempre el raspall de dents al bolso i unes calcetes i una samarreta netes al cotxe. De viure, de fet, al cotxe i de no trobar mai el moment per treure-li la pols. Ja ho sé que deia Margarit que "
trist el qui mai no ha perdut per amor una casa" i que aquesta és una màxima que me la podria gravar a mode d'epitafi
m. [LC] [FLL] Inscripció sepulcral al paraxocs del meu Polo, al costat de l'adhesiu del burro català.
Dèiem que la vida és molt perra però que moltes vegades ens fa riure, i que sort en tenim de pensar molt, però que a vegades també cal parlar i entendre'ns i que... tranquil, que és provisional, encara.