12 dies sense Ella

La molt bandarra va decidir marxar i no dir-me on anava. Vaig arribar al pis, després de quatre dies de festa. Sempre ho he fet això de deixar-la sola, i Ella sempre torna. Sap com administrar-se el menjar i l'aigua neta, que li deixo en excés, per si de cas la meva absència s'allarga...últimament no sé mai a quin llit acabaré caient morta.

El dissabte va ser l'últim dia que ens vam veure, molt d'hora al matí, perquè jo pujava a esquiar amb la maleta-de-tots-els-plans-possibles feta. Diumenge acabava l'any, i vaig dormir a CASA. El sopar, francament, poc memorable. L'endemà tornava a agafar el cotxe per anar a fer una volta amb la bici de muntanya -putus pedals fixes, porto les cames plenes de trompades de les bones- i a la tarda després de pujar una muntanyeta tornava a conduïr fins a casa d'uns amics, que viuen lluny i que em convidaven a sopar. Se'm va fer tard i feia mandra tornar a dormir a l'exili. Vaig pensar que Ella feia 3 dies que no em veia, però que tenia menjar suficient.
Pot esperar fins demà - vaig pensar.

Dimarts vaig treballar tot el matí i, tardet cap al migdia, per fi arribava al pis. I Ella no hi era. Vaig tenir un mal pressentiment, però em vaig autoconvèncer que tornaria al vespre. I no, no va tornar.

He estat 12 dies entrant per la porta i trobant-la a faltar. Rebre l'sms de la veïna, dient-me que l'havia vista voltant per les teulades, ha estat la millor notícia que he tingut del que portem d'any.

Va arribar bruta i prima. Ara, però, no me la trec de sobre.
M'encantaria poder saber què ha estat fent tots aquests dies.
No m'ho vol dir, la molt perra.

Paris at night

Trois allumettes, une à une allumées dans la nuit
La première pour voir ton visage tout entier
La seconde pour voir tes yeux
La dernière pour voir ta bouche
et l'obscurité toute entière pour me rappeler tout cela
en te serrant dans mes bras.

Això no és meu, ja ma'gradaria! És de Jacques Prévert, però ara ja és una mica meu, també.

Precioses paraules per començar un any.