Una mica d'impaciència

EL blog ha estat abandonat uns dies, ho sé. Demano disculpes virtuals a tots els meus lectors que no fan comentaris, no fos cas que se'ns herniés un dit de tant teclejar... Dilluns càustic, no hi puc fer més, he dormit poc.

Estem ja a punt a punt, a punt de desfer-nos per un mes de la rutina laboral i anarquitzar el temps trenta dies de calendari, ni un més ni un menys. Civilització, per davant de tot, a proporció d'11 a 1, ens passem un any esperant que arribi el mes de l'alliberació. Una convenció una mica estúpida, per desproporcionada i injusta, no? Però estem contents quan arriba l'agost.

A mi em queda una setmana. Una setmana d'oficina a mig gas, autopistes i taules buides, esmorzars tranquils. És la millor setmana de feina de l'any, sobretot perquè, mentalment, les vacances ja les faig des del dia 19, que em vaig treure de sobre el pes de dues oposicions...succesfully!! I marxar, finalment, per un mes, pensant que tornar no és tan greu, si has tingut una setmana per endreçar els fons dels calaixos i has pogut acabar aquell informe que cada dilluns, a l'agenda, apareix com una taca d'humitat.

Bones vacances a tots aquells qui com jo, en tingueu, encara que sigui una mica més tard.
Els setembres sempre tornen, no patiu...

Al circ de passarel·les descordades
hi ha feres que somien ser abatudes,
pallassos que mai ploren i es torturen,
trampolins al buit o a la fortuna.
Queda tant per decidir.

O dos!

Mama por. Què caurà a l'examen? This is the question right now i fins dimecres a les 9:30, aaaiii, caqueta! els que em coneixeu, siusplau enceneu-me una espelmeta, que encara que tots sabem que no serveixen de res, per si de cas, no la caguéssim, eh? A veure si ara em quedaré fora per la putaespelmeta...

Res, que estic a la biblioteca i ja no sé què més mirar-me, que m'he llegit els projectes unes quantes vegades i que se m'acaben les idees. Per estudiar, sempre m'ha anat millor escriure que llegir, crec que per avui ja n'hi ha prou.

El pitjor és que després, quan no em miro res, em sento com si estigués perdent el temps.
Vaig a comprar-me un gelat. O dos.

Millor sense plans

Uff, ja només queden dos dies per la prova de dimecres, i no sé no sé, no estic tan cardíaca com m'esperava. De fet, a totes hores del dia no paro de donar-hi voltes i més voltes però el cor se'm dispara poc a l'hora de pensar-hi, i això no sé a què atribuir-ho. Aaai! Ja sé que és molt pesat sentir-llegir algú menjant-se l'olla per un examen, i que l'única resposta que puc obtenir és estigues tranquil·la. Intento no agobiar, I promise, però de tant en tant em surt el tic diarreïc, no hi puc fer més.

Al què anàvem, que això de preparar-me unes proves per fer de tècnic de turisme requereix una mica de treball de camp, i així va passar que dissabte vam agafar el corsita per anar a Sant Quirze del Vallès. I com que es feia tardet i això d'anar a voltar pels vallesos vulguis que no obre la gana, vam fer parada i fonda al Lluernari, grandiós sopar.

Regadets i alegrets amb una ampolleta de vi de Can Feixes, sortint del Lluernari el carrer es va omplir de musiqueta. Si la seguies anaves a un concert reggae rastafari a un parc amb l'atrezzo habitual: cerveseta de barril en got de plàstic i efluvis marianos que enamoraven. Els que feien de públic, uns personatges... de puta mare.

Aaai, i és que quan et planteges que ni sortiràs, a la vida van passant cosetes que et fan arribar a casa esperant que arribi la propera nit sense plans...

Dissabte, cols i Kung Fu

Ahir va ser un dia rodó i una nit estratosfèrica. De fet, tot el cap de setmana s'està superant. Al temps han dit que farem una altre estiu esplèndid. Divendres vam anar al teatre grec a veure Peer Gynt, que encara no sé del cert si em va agradar. El que si sé és que després de veure un muntatge així, callat no et pots quedar, i així vam estar, de tornada a casa, arreglant els mons amb el Dani... m'encanten aquestes converses.
Però no només de paraules viu l'home ni la dona, i amb la senyora Roser per fi vam coincidir en l'espai i en el temps per anar a Les Cols, a Olot. Què haig de dir? Vam menjar, beure, riure, fer les pijes i parlar, parlar i parlar (i escoltar-nos, increible pero cierto en els temps i personatges que corren últimament) des de la 1 del migdia fins les 8 de la tarda. Això és amistat i la resta són tonteries!
De tornada a Sunset Lonely, parada tècnica a casa els papis, que estaven de sopar pureta. Vaig agafar una ampolla de vi i em vaig reunir amb les nenes a ca la Ru. Com cada estiu des de fa dos anys, aquell pis està condemnat a acollir menjadors compulsius de pasta al pesto...
Després d'un sopar amb l'escatofília d'un doctor en arqueologia per tema central -qui s'ha cagat? en Ramooooooooon!!!-vam agafar el twingo per fer un viatge surrealista a la Naaaapoliiii profunda del Tonino Carotone, passant per Sants Antoni i Pere de Vilamajor per sentir la Troba Kung Fu. I oleeeeé, després de tres birres estava ballant com l'any passat, amb la mateixa gent que m'estimo i al mateix lloc, passant-m'ho teta.
Aaaaaai, i és que hi ha coses que, per sort, no canviaran mai.
Quan repetim, guapes?