El vent d'on bufa

Ja som a l'equador del pont del dia del treball, i ja és curiós que el dia abans no treballi ni déu (jo inclosa). De moment, un parell de dies ben aprofitats, d'aquells que no et fan sentir culpable perquè t'has llevat a les tres i has engegat el matí a tomarpelsac-uhmmm-però-que bé-s'estava-al llitet. De moment els dos que encara ens queden per davant els tinc sense plans, excepte pel dinar de nenes d'avui.

Els plans no volen presses, es fan sols, només cal treure el dit i mirar d'on bufa el vent. Aquesta teoria, una mica exhasperant, et pot relegar a una incrustació inclús fusió amb el sofà o et pot sumir en la voràgine activista, que en el meu cas sempre es tradueix en anar com una boja per l'A7 amunt i avall.

Tenim que a la mitja part del pont he: visitat la family, comprat menjar del bo a l'Arigato que últimament vomita, netejat el cotxe per dins i per fora, anat a un concert del Chano Domínguez Trio (quin flipe!), tancat un parell de bars, arribat sencera a casa, obert els ulls amb una ressaca acceptable, dinat de collons, fet cafès amb les nenes, vist només una peli horrible però molt horrible (el Tirant del puto Vicente Aranda, coses de mon pare), dormit bé i esmorzat en calma escrivint aquest post.

To be continued dimecres. Vaig a veure d'on bufa avui.