Professionals de les fires
He estat tres dies molt liada, hem estat muntant festivals de l'humor al SITC (saló internacional de turisme de Catalunya, per als neòfits). Avui, per fi em toca descans i em puc dedicar al que realment és important.Aquests dos dies he passat angúnia de veure els jubilats professionals de les fires. Al nostre estand hi han anat fent presentacions, totes amb aperitiu, tapetes o copeta de cava, o les tres coses alhora. El dijous, amb l'aperitiu d'inauguració -que el van fer els Cuina Vallès i que va estar de conya- hi va haver un moment que els cambrers no podien sortir del magatzem. Els jubilats en qüestió els assaltaven a la porta i els rampinyaven tot el que podien de les safates. Les gambes de tres en tres, i a l'altra mà una copa de capa ja oliosa. S'apalancaven els plats sobre els mostradors per poder menjar més ràpid, tacant-nos les publicacions...
Ahir va ser exactament el mateix, i hi havia jubilats que repetien. Eren les mateixes cares i tenien la mateixa gana, o més.
Deixant a part l'espectacle grotesc, em plantejo que ho devem estar fent molt malament en aquest país per permetre que la gent gran sobrevisqui amb unes pensions tan miserables. Algunes actituds d'ahir eren de desesperació, a mi em va fer posar la pell de gallina.
posted by Rituslee at 12:46 p. m.
6 Comments:
no sé si vas veure el programa d'entrevistes al rajoy l'altre dia a la TVE, tiene usted una pregunta, que es diu... una dona que tenia una pensió de 300€, 300€!!!!!!! li preguntava al rajoy que quan guanyava ell i si pensava que amb la seva pensió ella podia viure... ho estem fent molt malament i espera que arribem nosaltres a vells, no hi vull pensar... crec que som una societat enfocada a la joventud i quan passes de certa edat deixes d'interessar, et retiren i intenten mirar cap a un altre lloc... bé, però no em vull posar de mala llet...
a veure si ens veiem!
petons, ritus!
paula
Ei Ritus!
Jo no sé fins a quin punt és necessitat o avarícia. O, fins i tot, malaltia.
La gent (sobretot la gran) acostuma a perdre els papers quan els ofereixes quelcom gratuït, fins a punts que llinden el ridícul, com aquests casos que comentes o els que veig jo cada matí, gent gran corrent, trepitjant i, fins i tot, donant cops de colze a qualsevol que se'ls posi pel mig, cap a l'estació de tren per agafar un diari gratuït (a vegades n'agafen més d'un) i se'n tornen cap a casa amb una cara de satisfacció, com si ja es poguéssin morir.
Com diu mon germà, que treballa en una coneguda caixa d'estalvis: -si per Sant Jordi regaléssim bosses plenes de merda en comptes de llibres i roses, se'ns acabarien igualment.
El que dius de les pensions és real i molt greu, però també crec que hi ha molt del que diu el Charlie.
paula jo no vull ni pensar que els que m'hauran de pagar la pensió seran els nengs que van al pont aeri.
Charlie, Puji: és que em costa de creure que es pot arribar a fer tant el ridícul per avarícia... jo quan tinc gana també em poso molt xunga, però allò era fora de tota mesura.
abraçades a tots
Ei ristuslee, jo això de posar-se al costat de la porta ho he vist fer en un casament amb un aperitiu espectacular...i al final varem tenir que seguir el tiu que dominava el cotarro que si no no haguessim menjat res.
Els jubilats el que tenen és molta experiència i poca o gens de vergonya! jajaja però són tant macus amb tota la propaganda a sobre!
potser m'he posat molt dramàtica però insisteixo, era tan grotesc que feia pena.
Així que buitres i punto.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home