30, de moment

Eh que mona? Doncs aquesta sóc jo, i encara que aquí no ho sembli acabo de fer 30 anys. Aghhhhhh!!
Me'n vaig corrents a mirar-me al mirall, tot continua a lloc, buff... és veritat, la cosa no és tan greu. Encara no repapiejo.

Han passat tres dècades des que la mare que em va parir em va parir i ja he tingut temps per fer unes quantes coses.
Tinc 30 anys i no m'he hipotecat, ni he tingut cap fill, ni m'he casat, però tinc un gat i he viscut a moltes cases.

Recordo que amb el meu primer noviet, quan teniem 13 anys vam dir que quan en féssim 30, fóssim on fóssim, estiguéssim amb qui estiguéssim, fariem un viatge junts a les illes Fidji amb les nostres fills i família per saber com ens anava la vida. Jo ho deia ben convençuda que el viatge i els fills els faria amb ell.

Doncs res Pau, que ni fills ni viatge ni paipais. Suposo que posant-te al dia fent una cerveseta a la fresca un vespre d'aquests, la cosa quedarà dada i beneïda.

Doncs això, que quan tenia 13 anys i em veia a les Fidji amb en Pau, estava segura que a aquestes alçades la meva vida estaria centrada, ordenada, i més que assentada. I no, tu. Que encara sóc nòmada i que em sembla que m'agrada.

Perquè, ara pensant pensant amb la saviesa i experiència que m'atorga l'edat: quan les coses fa molt temps que són provisionals, vols dir que no serà que seran així sempre?