Repte assolit

Ahir em trucava l'amic Capdevila recordant-me que tenia un repte pendent. Les Baumes Corcades. Només el nom ja impressiona. El dia que vaig deixar a mitges el segon desplomat de l'últim tram, haviem acordat que m'entrenaria els dies que fes falta per tornar-hi i acabar-la. Ahir li vaig dir que endavant, que em veia en cor de tornar-ho a intentar.

A Centelles hi feia vent i ens esperaven les dues parets inicials que fa quinze dies em van garratibar de pànic. Avui sé que va ser aquesta por inicial la que va esgotar la poca força dels meus bracets.

Aquesta tarda tenia clar què m'esperava. Les forces les he dosificat amb certa previsió pel final que sabia que era el més complicat per mi. Ha arribat l'últim tram i tris tras, tris tras, un glaó rera l'altre, sense cap de les sensacions d'estar al límit de les meves forces de fa dos dijous.

He arribat a dalt pensant que m'havien canviat la muntanya. Avui he vist que fa quinze dies no em van traïr els braços, em va traïr la ment. Lliçó apresa, cal pensar en positiu, sempre.

Gràcies Lluís per confiar, malgrat tot, plenament en mi!

Immensos Stones

Hi havia molta cua a la ronda, per variar, i vaig arribar a dos de nou a l'estadi. Allò ja començava a semblar una marabunta humana. L'amic Sergi ens esperava a la porta 2 amb les 2 entrades a la mà.

Era el meu primer concert dels Stones i va venir així de cop. Una trucada de telèfon i la nit pot fer-se màgica. No havia tingut temps de crear-me expectatives per al concert, però un sisè sentit em deia que estava a punt de passar una cosa molt gran. Les nits memorables, quan són inesperades, són doblement memorables.

Start me up va fer-nos posar la pell de gallina, només començar, però també en el seu just moment Simpathy for the devil, It's only rock and roll, Honky Tonk woman, Satisfaction, i que carai, tot el concert! El Jagger es menjava l'escenari, estava imparablement sexi. El Keith Richards, potser sense tanta empenta, i penjant-se d'alguns acords de tant en tant, però autèntic com mai, igual que Ron Wood i Charlie Watts.

El que aquests sexagenaris ofereixen és espectacle en essència. L'escenari és espectacular, la banda és espectacular, la veu i les cames de la corista són espectaculars, el vestuari, l'actitud i els seus temes, no cal dir-ho ja gairebé han passat a l'estadi de clàssics.

Definitivament la vaig encertar marcant el número del Sergi a les sis de la tarda del 21 de juny de 2007.

...but I like it!!

Estic emocionada, acabo de decidir que aquesta tarda canvio classe de tonificació per concert dels Stones. Així, com qui no vol la cosa, truco a un amic de Lanzarote per saber si finalment va al concert. Em diu que és a Barcelona i que li sobren 2 entrades. Se'm para la neurona estalviadora i decideixo que a la merda, que potser serà l'última oportunitat per veure aquests abueletes destroyers en directe. Em dutxo, agafo el cotxe i me'n vaig a l'estadi.

Demà més, avui se m'ha girat feina.

Repte pendent

Ahir, amb la pujolitis que l'edat m'encomana, vaig tornar a la muntanya. Aquesta vegada el repte era Les Baumes Corcades, una via ferrata d'iniciació que hi ha al bonic poble de Centelles.
L'instigador de totes aquestes temeritats que últimament perpetro és l'amic Capdevila. Per la meva absència de forma física als braços, ja el vaig advertir que aquest era un repte que jo no veia massa clar d'acabar amb èxit. De fet, més que als braços ens hi hauriem de referir com als filferros. Mai hi he tingut força, per més que ho intento arreglar al gimnàs amb peses de 3 kg que sembla que en pesin 1500.

Les Baumes Corcades són 3 trams de paret plenes d'escaletes que et faciliten molt l'ascens. Té algun moment crític pels qui no hi estem avesats, ja que el primer tram s'enfila com un dimoni i de seguida. Jo vaig cometre l'error de mirar avall i a partir d'aquell moment les cames no van deixar de tremolar fins que no van tocar a terra de nou. Si, vaig tenir por i em va anar d'un tris que no em paralitza.

El segon tram és el més senzill, pràcticament és tot un flanqueig en horitzontal i et permet unes vistes espectaculars a la plana.

A l'últim tram, quan ja anava confiada que allò estava al sac, m'hi esperaven dos desplomats i una escala penjant al buit. Glups. El primer desplomat el vaig patir molt, però el vaig fer. L'escala feia més impressió del que semblava, i també la vaig fer. Però el segon desplomat, amb els meus braços-filferro engarrotats per l'esforç se'm va resisitir. Merda! Quan vaig pujar pel caminet dels covardiques i vaig veure que només m'havien quedat per fer tres esglaons em vaig cagar amb tot el que se'm va ocòrrer.

Avui tinc agulletes a tot arreu, però em fa més mal l'espineta dels tres glaons. Com em dic Rituslee que torno i l'acabo.

To be continued...

*aquesta si que sóc jo. Merci Lluís, per la foto i per tot plegat!

30, de moment

Eh que mona? Doncs aquesta sóc jo, i encara que aquí no ho sembli acabo de fer 30 anys. Aghhhhhh!!
Me'n vaig corrents a mirar-me al mirall, tot continua a lloc, buff... és veritat, la cosa no és tan greu. Encara no repapiejo.

Han passat tres dècades des que la mare que em va parir em va parir i ja he tingut temps per fer unes quantes coses.
Tinc 30 anys i no m'he hipotecat, ni he tingut cap fill, ni m'he casat, però tinc un gat i he viscut a moltes cases.

Recordo que amb el meu primer noviet, quan teniem 13 anys vam dir que quan en féssim 30, fóssim on fóssim, estiguéssim amb qui estiguéssim, fariem un viatge junts a les illes Fidji amb les nostres fills i família per saber com ens anava la vida. Jo ho deia ben convençuda que el viatge i els fills els faria amb ell.

Doncs res Pau, que ni fills ni viatge ni paipais. Suposo que posant-te al dia fent una cerveseta a la fresca un vespre d'aquests, la cosa quedarà dada i beneïda.

Doncs això, que quan tenia 13 anys i em veia a les Fidji amb en Pau, estava segura que a aquestes alçades la meva vida estaria centrada, ordenada, i més que assentada. I no, tu. Que encara sóc nòmada i que em sembla que m'agrada.

Perquè, ara pensant pensant amb la saviesa i experiència que m'atorga l'edat: quan les coses fa molt temps que són provisionals, vols dir que no serà que seran així sempre?

Finalment no hi ha boda

Fa uns dies que Sant Celoni anava ple de rumore rumore, finalment s'han desmentit els plans de boda, aquest és el comunicat de la CUP sobre quin serà el seu posicionament dels propers 4 anys:

"LA CUP DECIDEIX NO FORMAR PART DE L'EQUIP DE GOVERN PERÒ APOSTA PER UN ACORD D'INVESTIDURA I GOVERNABILITAT

La CUP serà més útil als celonins i celonines des de fora del Govern

Des de la CUP (Candidatura d'Unitat Popular) considerem que no esdonen les condicions necessàries i suficients per entrar a formar partd'un equip de govern amb algun dels dos partits majoritaris, PSC-PSOEo CiU, ja que el seu model de poble s'allunya massa del que nosaltresdefensem. El veïnat ens ha atorgat 2 regidors dels 17 que té elconsistori, i això impossibilita aplicar globalment i de formacoherent el nostre programa. Considerem clau mantenir la nostraindependència. La nostra preocupació no són els possibles càrrecs quepodríem assumir, sinó treballar per un Sant Celoni i una Batllòriamillors. Renuciem a sous i carteres i preferim garantir la nostraindependència per poder realitzar un seguiment extern de l'actuació del'equip de govern en totes les àrees. Estem convençuts que serem mésútils a tots els veïns i veïnes des de fora de l'equip de govern.La CUP no desaprofitarà l'oportunitat i la responsabilitat que elsveïns i veïnes ens han concedit per propiciar l'execució d'algunes deles polítiques que pensem que Sant Celoni i la Batllòria necessiten demanera urgent. El poble ens ha obert una petita escletxa per exigir larealització d'algunes de les nostres propostes i això és el queintentarem fer.Per tot això, hem decidit obrir negociacions amb el PSC-PSOE i CiU perintentar arribar a un acord d'investidura i governabilitat. Percanalitzar aquesta negociació de manera ordenada, la CUP ha elaboratun document de treball basat en el programa electoral i les propostesextretes de les converses amb les entitats. Aquest acord had'assegurar la governabilitat, l'aprovació d'uns pressupostos i larealització de les actuacions que pensem que són prioritàries iurgents a Sant Celoni i la Batllòria."

Via ràpida

Cada cop que vaig per l'autopista i veig un camió d'aquests que porten porcs o vedelles o xais a l'escorxador se m'encongeix el cor. Veure'ls allà dins tancats, bruts i estrets, suportant un viatge que els porta directament a la mort em provoca una pena immensa. Ells però, no ho saben. No ho saben però tots ells tenen una mirada perduda, amb la por visible al fons de les seves ninetes.

Cada cop que vaig per l'autopista i passo per sota el pont on que es va emportar l'Uri em pregunto, després de 8 anys, què estaria fent ara si hi fos, si hauria tingut fills, si continuariem baixant els Alabaus junts, com una bala, cada hivern. Ni ell ni jo ho podrem saber. Llavors poso The Rising de l'Springsteen i sense dir res li dedico i li dic que l'estimo.

Cada cop que vaig per l'autopista, penso unes dècimes de segon que no tinc el control de la meva vida, i que en qualsevol moment algú -jo inclosa- pot acabar-la amb un cop brusc de volant. Ells però, no ho saben. Llavors, per quedar-me més tranquil·la, repassaré mentalment si quan he sortit de casa he fet un petó a qui m'estimo i, serenament, em tornaré a exposar a la via ràpida.